Ahir i avui ens estan fent passar pel túnel del temps, hem tornat als temps de la desinformació total, si, a aquell mètode que utilitzava la dictadura franquista i que els energúmens del govern de Madrid i la seva premsa afí, fa temps que li estaven traient la pols i ara ja sense cap mena de mirament l’estan utilitzant amb total impunitat.

Estem comprovant que ens volen treure de polleguera, però no els hi permetrem, ens hem de mantenir ferms i contenir la ràbia que ens surt al veure totes les seves arbitrarietats, he deixat d’esmentar al fiscal, perquè el considero inclòs al mateix pac, però ho faig ara perquè quedi clar del tot.

La resposta a tota aquesta manipulació barroera i malintencionada, és la que el poble ha donat aquest matí a diverses poblacions, entre elles evidentment Barcelona, una imatge de reivindicació de llibertat i convivència, tot el contrari que tots aquests personatges, no tan sols a Madrid sinó també aquí  a Catalunya, personatges que es retraten sols: Millo, Obiols, Arrimadas…

Podria encapçalar l’escrit amb una imatge de Barcelona o de Girona, però m’estimo més fer-ho amb una fotografia de Sant Feliu de Guíxols, que crec que deixa ben palesa la magnitud de la implicació del poble, ja que sempre em podrien dir, és clar com que són tanta gent no és prou significatiu, però a Sant Feliu som els que som i de veritat que ha estat impressionant i molt emotiu.

I no voldria acabar sense donar les gràcies a Jordi Sunyer que és el que l’ha penjat a la xarxa.

Manel Mayor                               03 d’octubre de 2017                    

Ahir, quan per fi vaig arribar a casa, tenia el cap fet un garbuix per les diferents emocions que havia experimentat en un dia que va ser molt llarg, emocions contradictòries, per una banda, una alegria desbordant perquè havíem aconseguit el nostre objectiu que era votar i que malgrat tots els entrebancs, ho havíem aconseguit i per l’altra, una ràbia immensa per totes les notícies i les imatges que ens anaven arribant durant tota la jornada, que malgrat tots els esforços per controlar-ho, em feien reviure l’odi contra el feixisme i els feixistes, sé que alguns ho voldran rebatre amb l’argument que no ho són pas feixistes i la meva resposta no pot ser altra que el que compta són els actes i tant les ordres com les accions ho van ser sobradament.

Per si encara em quedés algun dubte, que no és el cas, tot el que vaig viure i veure ahir, seria suficient per dir: s’ha acabat, ja n’hi ha prou, no vull viure al mateix estat que aquesta gent.

Ahir va ser el principi de la fi d’un pacte que mai ha estat tal, sinó que ha estat una enganyifa continuada farcida d’amenaces i falses promeses. Ja ho sé, el pacte es va trencar de fet, el 2010 quan ens van capolar l’Estatut, aquests que avui ostenten el govern d’Espanya.

Tot el món ha vist l’actuació d’aquests criminals que fan de policia, que s’han dedicat a estovar, maltractar i agredir a gent pacífica, amb una bestialitat fora de mida i encara n’hi ha que ho justifiquen. Encara tindran la barra de dir-nos, que les paperetes són armes de destrucció massiva.

No vull acabar però, donant el protagonisme a aquests energúmens, ja que qui veritablement se’l mereix, és aquest poble que ahir va donar una lliçó de civisme i determinació al món sencer, una fita que serà considerada com el minut zero del naixement de la República Catalana.

Manel Mayor                 2 d’octubre de 2017

Avui ens hem llevat amb les portades de disturbis tumultuaris, acusacions de sedició, intervenció encoberta dels Mossos d’Esquadra… i a les portades d’aquí veus fotografies com aquesta.

Amb tot aquest panorama, he estat tot el dia amb neguit, ja ahir amb la ressaca del dia anterior i avui amb la notícia de la intervenció de la nostra policia per part del ministeri de l’interior, l’emprenyada ha estat monumental, tot i que en certa manera tots ens ho esperàvem o més ben dit ens ho temíem, però no pas per això, ho podem considerar fets normals

Per acabar-ho d’adobar, la modificació de la programació de tv3, ha fet augmentar la meva inquietud, ja que no es deien notícies noves ni ens mostraven imatges de noves mobilitzacions i l’experiència de tot el viscut al llarg dels anys, no feia més que augmentar el neguit i de passada la ràbia, en constatar com es continuen trepitjant els meus drets individuals i col·lectius i com menteixen descaradament alguns mitjans de comunicació.

Com bé es pot extreure del que porto escrit fins ara, no estava amb l’estat d’ànim més adient, per fer un escrit que no estigués amarat de ràbia i de rancúnia. Amb el pas de les hores i en constatar que de moment no havíem d’esperar més esdeveniments extraordinaris o excepcionals, les aigües s’han anat calmant.

Els que per edat heu tingut la sort de no haver viscut la dictadura i que com els meus fills ni tan sols la pantomima de cop d’estat muntat des de dins, l’una perquè era molt petita i l’altre ni tan sols havia nascut, segurament us serà complicat d’entendre els pensaments i les imatges que han passat pel meu magí durant el dia d’avui i no, no és por, que no en vull pas tenir, no pas perquè em consideri valent o molt valent, senzillament, no tinc temps per tenir-ne, perquè tot el que està passant al meu país, és tan excepcional, tan important per l’esdevenidor del meu país, que no hi ha temps per pensaments eixorcs.

Manel Mayor                                    23 de setembre de 2017

Hem passat d’un estat de setge encobert a un veritable cop d’estat, per molt que des del PP ho intentin disfressar sense ni tan sols posar-se vermells.

Han intervingut les nostres institucions de forma barroera i il·legal, sí, aquells que s’han omplert la boca amb la legalitat se l’han saltat a la torera i a més a més han fet detencions polítiques, jo que em pensava que no tornaria a veure presos polítics.

Per si no n’hi hagués prou amb les vulneracions flagrants dels nostres drets, a sobre tenen la barra de negar-ho i d’això tenen la poca vergonya de dir-ne estat de dret? A qualsevol país del món civilitzat se’n diu dictadura, encoberta si voleu, però dictadura al cap i a la fi.

Veient la barroera actuació policial d’escorcoll i detencions, em va generar un estat de ràbia de grans dimensions i com a mi suposo que a molta gent. M’imagino que l’estratègia de l’estat també contempla aquest aspecte i per tant, tal com jo mateix he fet, hem de refredar aquestes passions i mantenir el cap fred.

Tal com s’ha anat cantant al carrer des d’ahir i avui s’ha continuat cantant, ni un pas enrere!! I donant suport a les nostres institucions i a tots aquests alcaldes que s’han mullat en defensa dels nostres drets i les nostres llibertats.

Manel Mayor                                     21 de setembre de 2017

Retrocedir cap a la pròpia joventut, per a qualsevol europeu d’algun estat veí seria una sensació agradable, però la meva sensació no és pas aquesta, ja que aquest estat de setge, aquest estat d’excepció encobert que ens ha muntat el partit popular, em retorna a la memòria la prohibició de concerts, l’exili de cantautors, la prohibició de llibres, la censura diària… tot era prohibit perquè no era legal, deien, segur que us sona tant la música com la lletra.

Ho he dit molt de cops, però ho tornaré a fer, legalitat i legitimitat no sempre van de la mà, però és clar aquells que són hereus de la dictadura, això de la democràcia els hi va gros per molt que se n’emplenin la boca, ja que van quedar ancorats en la democràcia orgànica, sí, aquella d’aquell general amic seu.

El més greu però, és la passivitat d’una part de la societat i el vistiplau, de certs partits polítics i els seus seguidors… no ho puc evitar, em fa venir a la memòria el poema de Martin Niemöller, que tot i que és conegut per tothom, em ve de gust publicar-lo entre aquestes línies:

Quan els nazis varen venir a buscar els comunistes, vaig callar,

perquè jo no era comunista.

Quan varen empresonar als socialdemòcrates,

vaig mantenir el silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar als sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a buscar als jueus,

no vaig dir ni fava,

perquè jo no era jueu.

Quan finalment em vingueren a buscar a mi,

ja no hi havia ningú per poder protestar.

Tal com he dit moltes vegades des d’aquesta mateixa tribuna, la història és tossuda i es repeteix contínuament i la societat també tossudament es nega as aplicar-se les lliçons que ens dóna, és més fàcil mirar cap a un altre cantó i fer l’orni i pensar que sense fer res tot es solucionarà.

El curs de la història només la canvia la perseverança i la lluita pels drets individuals i col·lectius i en aquests moments en això estem.

Manel Mayor                                     18 de setembre de 2017

Després de quaranta-vuit hores d’aguantar un cinisme continuat i exagerat, de veure imatges i escoltar manifestos polítics per part del fiscal general, amb el cap d’estat al seu costat i evidentment fent-l’hi costat… m’ha retornat a imatges i temps passats, em feia tot l’efecte de tornar a veure el N.O.D.O.

Deia que aquestes darreres quaranta-vuit hores, hem vist fins a on són capaços de dur el seu cinisme, tant els unionistes del nostre Parlament, com els de l’altiplà i tota la seva parafernàlia de poders i contrapoders.

Arriba un moment que et fan aturar i pensar, aquesta gent es creuen que som idiotes? A veure si deixem les coses un xic clares, aquestes dues sessions maratonianes per aprovar les lleis pel referèndum i de transitorietat, no serveixen per imposar res a ningú, ans al contrari, són perquè tot el poble de Catalunya pugui expressar la seva opinió, la independència si guanya el sí, ja vindrà després.

En el meu anterior escrit en aquest bloc, esmentava una articulista que pretenia que el govern de la generalitat, en la persona del seu president fos neutral, no és pas el primer cop que algú intenta fer aquesta segons la meva opinió, manipulació.

En canvi aquestes mateixes veus callen vergonyosament, quan un magistrat de T.C. o el fiscal general de l’estat, tenen la barra i la poca vergonya de fer política.

Aleshores la meva reflexió és la següent: aquests opinadors són uns cínics manipuladors i alguns fins i tot arriben a la indecència i els integrants de l’anomenat tercer poder que fan això que esmento, s’han fet creditors de llarg de les adjectivacions anteriors i si tinguessin encara que fos només un xic d’ètica dimitirien dels seus càrrecs immediatament.

Manel Mayor                                 09 de setembre de 2017

De sempre ens han volgut fer veure el món per un forat, un forat amb l’angle de  visió el més tancat possible, si fa o no fa, com el que veieu més amunt, però la paciència d’un poble també té límits.

Ara ja fa dies que no escric res sobre el tema, però després de sentir i llegir algunes barbaritats, ja no me n’he sabut estar.

Resulta que llegeixo, que la vicepresidenta de sempre ens torna a voler donar lliçons de democràcia i llibertat, cosa que essent filla i néta de qui és, la veritat, ja em sobta. Ara té la barra de dir que la celebració o la convocatòria d’aquest referèndum, és un delicte…

Hòstia tu!! Perdoni? El que és un delicte és erigir-se en jutge i part i tenir la barra d’anul·lar part d’una llei que va ser referendada pel poble, evidentment parlo del darrer estatut d’autonomia, prèviament mutilat pels barons del PP i del PSOE. És un delicte també, voler imposar el que es pot debatre o no en un parlament que hauria de ser sobirà, que és tal com se’l sent el poble català.

Però és clar, sabent de les fonts que ha begut, el seu sentit de la democràcia no pot ser pas un altre i d’aquí la seva ràbia, aquella que traspuen totes les seves manifestacions

Encara no se n’adonen que la seva prepotència i la seva actitud extremadament superba, ens ha conduït allà on som, quan el més senzill era fer el varen fer a la Gran Bretanya, voleu fer un referèndum doncs feu-lo, però no, els hi surt la seva supèrbia i volen imposar el dret de conquesta, perquè el problema de fons és aquest, es neguen a admetre que Catalunya és una Nació, tal com avui mateix deia el fiscal general de l’estat: “quieren separar una parte el todo” i no senyors, no és el todo, és la nació catalana que ha dit prou, s’ha acabat el bròquil, ja n’hi ha prou d’aquest color, com que no hi ha manera de negociar tirem pel dret.

I per si no n’hi hagués prou, ens surt una articulista dient que el govern català no és neutral, perdoni? Com pot ser neutral un govern si és que pretén complir amb el seu programa? Repto a tots aquests que parlen de neutralitat, a què em citin un sol govern que no hagi fet servir la seva ideologia i hagi estat neutral.

Però mirin, saben què? Nosaltres tirarem endavant i a veure què passa l’1 d’octubre.

Manel Mayor                                     05 de setembre de 2017

A la vida, realment li estem donant el mateix sentit que a qualsevol esport, es tracta de guanyar, guanyar, guanyar… per a molts es tracta de fer-ho qualsevol preu i de qualsevol manera, l’important, l’imprescindible és guanyar i jo per tocar el gotet, doncs no hi estic pas d’acord, de cap de les maneres.

Començaré per analitzar aquesta idea i aquesta filosofia en el món de l’esport i ho faré en el món del futbol que és l’esport que conec bé o podríem dir que conec millor.

Especular, estar pendent només dels errors del rival sense cap ànim d’aportar res a la confrontació, pot donar molts fruits i comportar pocs o cap risc. Quan tot surt bé res a dir ningú et critica, però quan les coses es torcen, que queda? Res.

Però quan es practica aquest esport amb ganes d’agradar i els jugadors del teu equip s’ho passen bé, el dia que les coses no funcionen i el resultat és advers, et queda la satisfacció de la feina ben feta, d’haver agradat i d’haver-te agradat.

A la vida, les coses funcionen de manera molt semblant, l’especulació, voler aprofitar-se dels errors aliens per treure’n profit, provocar-los, esclafar els adversaris sense cap mena d’escrúpol… pot funcionar i de fet funciona, a molts els hi funciona, però quan la sort se’t torna esquiva, quan algú o alguns et fan la mateixa jugada i et deixen sumit en la misèria, que et queda? Res.

En canvi, quan a part de guanyar-te la vida conrees amistats, conserves les de sempre i fas la teva feina respectant als altres, la sort també et pot girar l’esquena i et pots quedar fins i tot sense res, però aleshores sorgeix allò que tal vegada no t’esperaves, perquè sempre havies sentit que quan et quedes sense res els amics desapareixen i et fan la guitza, però en aquells moments segurament amb gran sorpresa, te n’adones que tot allò que havies conreat al llarg de tota una vida, et fa la torna, en aquells moments que creus que estàs acabat, et surten els amics que en certa manera ja hi comptaves i sobretot aquells que estaven a segona línia, fins i tot aquells que feia temps que no veies…

I és quan veus que malgrat que has perdut, tens un munt de gent que et fa costat i que et pot ajudar a reprendre el vol, de fet t’ajuden i penses, renoi crec que sóc ric!!!

Manel Mayor                                     30 d’agost de 2017

Aquesta imatge em va impactar de debò i crec que defineix força bé com és la gran majoria de la nostra societat, des del primer moment he tingut ganes de comentar-ho, però no me n’he acabat de sortir.

Hi ha moments, que tinc la sensació que aquesta punyetera calor ens pot arribar a desfer el cervell, perquè renoi amb aquesta estuba que no s’atura ni a la nit, és força complicat concentrar-se i tenir idees com cal.

Ara mateix, la suor em regalima per tot el cos i deu ser que el meu cos ha de fer massa coses alhora, que la veritat no dóna l’abast, per una banda va traient el líquid que vaig bevent per no deshidratar-me, per l’altre prou feina té a superar el meu mal geni, producte d’haver d’aguantar aquesta calor que no suporto…

Amb aquest panorama, la veritat és que se’m fa molt difícil, anar digerint la quantitat immensa de bestieses que encara es diuen i es diran, intentant manipular la desgraciada jornada de Barcelona, del passat dia 17.

El meu país, ho he dit jo mateix infinitat de vegades, no és un país normal, segurament pel fet que no tenim els mecanismes que té un estat, per anar superant les calamitats diàries, tendim a caure en el pessimisme més exagerat, però quan succeeix quelcom extraordinari, ens adonem que només depenem de nosaltres mateixos i ens surt aquell rampell de solidaritat i creativitat que normalment tenim adormit.

De ben segur que la diversitat de cultures i llengües que forneixen el nostre territori, és el que ens dóna en part aquest plus, malgrat tots els idiotes xenòfobs i racistes que ens rodegen, aquesta riquesa que tenim i que no l’hem de pagar, ens fa més forts, no pas físicament sinó culturalment i això encara que a alguns els hi pugui semblar balder o fins i tot ximple, és molt important.

Perquè els hi serveixi de bàlsam a tota aquesta colla d’intolerants racistes i xenòfobs que tenim ancorats a la nostra societat, els hi he de dir que aquesta malaltia que pateixen, no només s’alleuja, sinó que fins i tot es guareix amb unes bones dosis de cultura. Au vinga, ja ho sabeu, llegiu que és salut.

Manel Mayor                                          27 d’agost de 2017  

L’espècie humana és ben bé, un cas a part respecte a la resta de mamífers del nostre planeta, els quals per aconseguir els seus objectius de domini, lluiten contra els seus congèneres però rarament la lluita és a mort i quan lluiten contra altres espècies, per alimentar-se és clar, ho fan contra els més febles i així aconsegueixen l’equilibri necessari al seu territori.

Els humans però, som ben diferents, atresorem tots els defectes haguts i per haver i ensopeguem sempre dos cops amb la mateixa pedra. L’assoliment d’una vasta cultura, que si bé és cert no arriba pas a tothom i d’una tecnologia ni tan sols albirada fa una cinquantena d’anys, no és obstacle perquè ens continuem comportant com uns veritables analfabets en segons quin aspecte.

Amb l’egolatria, l’enveja, la intolerància… a part o pot ser degut a això mateix, som generalment tan estúpids, que ens enfrontem a lluites armades terribles i quan la matança ha esdevingut esgarrifosa, se’ns acudeix de sobte que hem de negociar una sortida i que aquesta sigui beneficiosa per a totes les parts, he dit totes perquè a vegades no només són dos els implicats.

Si això només hagués passat un cop o dos o tres, diríem mira en prenem nota i no tornarà pas a passar, però és que al llarg de la història de la humanitat passa un cop darrere l’altre, no sé, deu ser que som mesells de mena.

Malgrat tot això i que la història de la nostra espècie ho deixa ben patent i ben clar, el meu desig i el de molts altres, seria que abans d’una confrontació sense solució s’intentés arribar a uns acords i a uns compromisos, que si no es duen a terme d’antuvi, s’hi hauran de dur a misses dites.

Manel Mayor                                          22 d’agost de 2017