Aquesta calor tan exagerada i enganxosa que estem suportant aquests dies, em porta cap a fer valoracions d’ètica i de política, sí, ja ho sé, per segons qui aquests dos valors no van lligats, no són complementaris, ans al contrari són dos pols oposats.

Els que ho veuen així són incapaços de negociar per arribar a acords, són més propensos a imposar, per la força de les majories absolutes, mitjançant el xantatge o fins i tot alguns per la força de les armes, tenen tendència fàcil a convertir-se en dèspotes i fins i tot tenir tendència cap al nepotisme.

Però pels que creiem en la política, com a contrapès eficient en la balança dels conflictes envers la guerra, és molt important que aquests dos valors (ètica i política) vagin íntimament lligats.

Malauradament, cada cop més, veiem com personatges del món de la política, lligats amb gent indesitjable que se n’aprofita o se’n vol aprofitar, converteixen per moments el noble debat polític, en un circ de pallassos que només insulten, crispen, desqualifiquen… i no són capaços de proposar res en positiu.

De personatges d’aquesta mena, en trobem en tots els àmbits de la nostra política (municipal, comarcal, nacional…) crec que faríem un gran favor al País, si aquesta mena de gent fossin expulsats de la vida política.

Ho deixo aquí, no fos que amb aquesta calor se’m comencés a desfer el cervell.

Espero que la visió de la fotografia us refresqui una mica, encara que només sigui psicològicament.

Manel Mayor                                     09 d’agost de 2019

A veure, la veritat és que em té molt intrigat senyor Cotarelo, a on redimonis era vostè des del mes d’octubre al mes de novembre del 2017? Ho dic, perquè es veu que si era a Catalunya per aquelles dates, no se’n va adonar que ni el President Puigdemont ni els que van marxar amb ell cap a Bèlgica, no la varen pas proclamar la república catalana.

Sí, és veritat, els que es van quedar i ara són a la presó tampoc ho varen fer, però des del primer moment van assumir la seva responsabilitat i tot i saber que els hi pot caure una pena de grans dimensions, no han renunciat ni als ideals ni a la intenció de tornar-ho a intentar.

Suposo que no es prendrà la molèstia de llegir un soldat ras de la lluita per la república, però si ho fa, haurà d’aprendre a llegir entre línies per captar la ironia ganxona.

A veure, quan es tenia el poble sobre motivat i disposat a tot, no es varen atrevir a fer el pas, tot i que havien fet tots plegats les coses força malament, però això tot i ser important no havia de ser necessàriament decisiu.

M’estranya però d’allò més, que igual com s’atreveix a insultar greument al senyor Junqueras, no hagi dit ni fava de la deslleialtat del conseller Santi Vila, que tot i que tenia l’obligació des del seu departament de crear estructures d’estat, no ho va fer en cap moment, cosa que va admetre públicament i en canvi ningú del seu partit no en va detectar res o sí?

Bé, jo ja vaig deixar clar que era dels desencantats i decebuts, però en canvi no m’he dedicat a insultar ningú, abans d’acabar voldria fer un incís: la política és l’art de la negociació, cosa que molts sembla que hagin oblidat.

Evidentment tampoc penjaré una fotografia del senyor Cotarelo, en posaré una de collita pròpia.

Manel Mayor                                 05 d’agost de 2019

Després de tres mesos de fer comèdia i menystenir a “Podemos”, que diguem-ho clar, ha aguantat el que és inaguantable com tal de poder fer un govern de coalició d’esquerres, fins que ha hagut de claudicar, perquè el que no és possible ni decent, és deixar-te humiliar i encara menys deixar que violin la teva dignitat i la teva decència… i malgrat tot això el líder de la coalició d’esquerres encara va fer un darrer intent d’última hora, però aquest cop ja va veure que no seria possible.

Bé, aquesta comèdia de mal gust, no ha agafat de sorpresa a tothom, probablement a molta gent de bona fe, fins i tot li hauran semblat bones i lògiques les explicacions i les raons de pa florit que han donat els portaveus socialistes.

Els que em llegiu segurament recordeu que el mes passat ja vaig dir que no veia possible el govern de coalició amb “Podemos”, però no per manca de voluntat d’aquests, sinó per la debilitat socialista que està en mans de la gran banca espanyola i europea i de tots els poders fàctics d’aquest estat, malauradament els fets sembla que em volen donar la raó.

Ara tot depèn de les exigències, pretensions i ambicions de la dreta, que pel que sembla volen noves eleccions i deixar penjats els socialistes, veurem que ens espera, si més no però, acabarem de passar un estiu distret.

Vull fer un aclariment referent a les fotografies que penjo per encapçalar els meus escrits, vaig decidir fer servir les meves fotografies per prevenir virus, veureu que aquests darrers escrits només un ve encapçalat per una imatge forana, amb la d’avui podem interpretar la foscor que tenim en primer pla és la negror del futur més proper.

Manel Mayor                                       27 de juliol de 2019

Abans d’entrar en matèria, dir que aquesta fotografia d’aspecte tètric, és la que he trobat que es digui amb la mena de gent de la qual vull parlar.

Ja en el seu moment, quan tot just acabaven de formar el partit (C’S) o quan vàrem veure de quin peu anaven coixos amb les seves actuacions al nostre Parlament, vaig afirmar, deia, que eren els hereus directes del lerrouxisme, de trist record pel nostre país.

Ha passat el temps i els fets no han fet més que corroborar les meves prediccions, es dediquen a mentir més del que enraonen, a insultar sense cap mena de vergonya, a exhibir un odi fanàtic cap a tot allò que pugui fer ferum de català, amb una poca solta aberrant.

Que no tenen cap mena de projecte polític fa anys que ho venen demostrant, malgrat les peripècies que es munten amb una indecència fora de tota mida, que fins i tot en les manipulades darreres eleccions al Parlament de Catalunya, fent-se passar per un partit progressista per arrabassar vots als socialistes i ser el partit més votat, no van ser capaços de presentar una alternativa de govern, una prova prou evident de la seva manca de projecte.

Tot i la més que evident incultura política d’una molt important part de la població, aquesta vegada al parlament espanyol se la varen fotre ben forta i a les municipals en la seva línia habitual i a les europees…

I així i tot amb una barra que faria posar vermell al més fatxenda, tenen la gosadia de parlar de la Catalunya real, al més pur estil de la dreta més arcaica i més retrògrada, cosa que tampoc ens hauria d’estranyar veient els seus festejos amb l’extrema dreta, cosa que ens demostra que l’ombra del franquisme és molt allargada.

La pregunta que no els hi fan o en tot cas molt poques vegades, és la següent: la Catalunya real és aquella que boicoteja la immersió lingüística? Que no ho oblidem, va ser promoguda i reclamada per catalanoparlants i castellanoparlants i aquests darrers, majoria a l’àrea metropolitana.

O és la que menteix descaradament quan parla de discriminació lingüística? De l’espionatge als patis de les escoles?

Deixem-ho aquí perquè ho faria massa llarg, més del que ja ho he fet.

Manel Mayor                                    24 de juliol de 2019

El suposat descobriment del diari “Público” sobre la implicació del CNI amb els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, no ens resulten uns fets nous o millor dit, unes denúncies noves.

Ja al cap de pocs dies després dels esmentats atemptats, ja varen sorgir els rumors de la suposada implicació dels serveis secrets de l’estat, segons els quals ja els hi anava bé que hi hagués una bona jornada de sang i fetge, que serviria per desacreditar el govern de la Generalitat, la policia catalana (Mossos d’Esquadra) i de passada frenar el que ja s’entreveia impossible d’aturar o si més no molt improbable, evidentment ho esteu endevinant, em refereixo al referèndum de l’1 d’octubre.

Com és de sentit comú, a manca de proves no puc afirmar ni negar res, simplement faig d’altaveu dels rumors cada cop més insistents sobre aquests fets, que sospitosament van agafant més cos dia a dia, tal com va anar passant amb el cop d’estat del 23F, que evidentment sembla demostrat que el cop d’estat no va pas fracassar, ans al contrari va ser un èxit total per les pretensions dels qui el van organitzar.

Ho deixaré aquí i que cadascú en tregui les conclusions que li dicti el seu sentit comú, sobre aquestes clavegueres de l’estat cada cop més atapeïdes de merda.

Manel Mayor                               17 de juliol de 2019

Avui mentre vaig veient com plou, ara lleugerament, ara amb més intensitat, tinc dins el cap un munt d’idees que van agafant forma a poc a poc.

De les darreres eleccions ençà (municipals i europees), els hiperventilats no han deixat de llençar merda a tort i a dret, amb algun intel·lectual inclòs, pel que sembla, hauríem de fer política de xaiet o el que és el mateix, hauríem de seguir cegament al nou messies de l’independentisme, aquell que mai s’equivoca i que sense que hàgim d’exposar res ens portarà cap a la glòria, altrament dita independència.

Doncs ho sento, no hi puc estar d’acord de cap de les maneres, a part que la majoria d’aquests entusiastes seguidors de l’indiscutible líder, fa ben pocs anys, quan anaven mal dades pels qui gosàvem expressar el nostre sentiment i dir públicament que desitjàvem la independència de Catalunya, no hi eren i ens tractaven de somiatruites i d’il·luminats, ara gosen dir-nos  botiflers a molts de nosaltres que pensem que s’ha de tornar a començar.

Ho pensem així, perquè som plenament conscients que moltes coses es van fer malament i es va donar volgudament o no, informació valuosa a un estat que ha demostrat que continua sent despòtic i totalitari en la seva concepció d’unitat per pebrots.

Alguns també ens sentim traïts, perquè malgrat que sabíem a què ens exposàvem, no ens imaginàvem que es pogués tirar enrere, havent arribat allà on havíem arribat i malgrat això no hem dit en cap moment que els responsables d’aquelles decisions fossin uns botiflers ni res que s’hi pugui assemblar.

Ens agradi o no tornem a ser a la casella de sortida i no si val a dir que ens han fet trampes, que teníem la partida guanyada… el que cal és aprendre dels errors i no tornar a cometre’ls.

Apa, Salut i República!!!

Manel Mayor                                     14 de juliol de 2019

Quan m’he posat a escriure tenia la intenció de parlar dels tripijocs que s’estan muntant des de l’estat espanyol, per impedir que els càrrecs electes al Parlament europeu, puguin recollir les actes que els acrediten com a diputats.

Després he pensat dir la meva, sobre aquests esforços desmesurats per impedir l’obertura de noves delegacions a Berlín, Londres i Mèxic, ambaixades en diuen des del govern en funcions de Madrid (tant de bo fos així).

Però al capdavall he pensat que ni d’una cosa ni de l’altra, perquè no em ve de gust alimentar el fanatisme i el sectarisme messetari.

M’estimo més glossar la valentia i la decisió de la capitana del vaixell de l’ONG Sea Watch, la jove Carola Rackete, que la va dur a enfrontar-se amb les autoritats italianes, encapçalades per Mateo Salvini.

No li va tremolar el pols i va atracar sense permís al port de Lampedusa i va ser detinguda per la policia italiana, però va aconseguir el seu objectiu, tirant pel dret, desembarcant els immigrants després de disset dies d’invocar raons humanitàries i aguantar el menyspreu italià.

Volia penjar una fotografia de premsa, rodejada de policia i altra gent, però m’he estimat més penjar aquesta, d’una gavina altiva i elegant, que també s’hi adiu força.

Manel Mayor                                      02 de juliol de 2019