LLAÇOS D’AMISTAT

Ja fa nou llarguíssims anys que ens vas deixar, nou anys sense poder gaudir de la teva companyia, de les teves rialles, de les ganes de viure que sortien dels teus ulls, de la teva senzillesa… fa nou anys ja, que no podem gaudir d’aquelles converses sense fi, en les quals polemitzàvem incansablement, però que gràcies o per culpa dels nostres esperits de caràcter polític acabàvem posant-nos d’acord.

Malgrat el pas dels anys, continues ocupant un lloc preferent en els meus pensaments.

Aquest any arribo tard, molt tard  a la nostra cita anual i espero, de fet n’estic segur que m’ho perdones. De fet el meu retard ve motivat per la mort d’una amiga de la meva infantesa, la qual m’ha ben destarotat i ja en parlaré en profunditat en un altre moment.

Sé, i això ho he dit algun altre cop, que els que em coneixen les meves conviccions i les meves creences, trobaran la mar d’estrany que tingui aquestes converses atípiques amb tu, jo hi trobo o més ben dit, em cal explicar que és la manera amb la qual sóc capaç d’escriure sobre tu o és com m’hi he acostumat, segurament perquè el meu subconscient es nega a admetre la teva pèrdua.

Ho deixo aquí, perquè l’emoció m’aclapara i les llàgrimes comencen a entelar-me els ulls.

Manel Mayor                                        19 de setembre de 2019

 

FENT UN PETIT REPÀS (2)

Bé, ara que ja som al mes d’agost, reprenc el petit repàs que vaig començar el darrer dia de juliol.

Afegint que una altra de les meves peculiaritats és la meva manca de disciplina personal i una mena d’anarquia en el meu funcionament diari, tot i que he estat i sóc estricte en algunes normatives, tant socials, com professionals, com també esportives, remarco les esportives, perquè em puc trobar que algun dels molts jugadors de futbol que han passat per les meves mans, em repliqui dient que els imposava una disciplina espartana, que és cert, però no estava exempta d’un bon tracte personal.

Ara, actualment, sóc més indisciplinat i anàrquic que no havia estat mai, per mi han desaparegut els horaris de tota mena i baso la meva activitat una mica com faig amb l’escriptura, deixo fluir la inspiració.

Per acabar de dir tota la veritat, aquest comportament només es trenca quan dedico el meu temps a la Colla Castellera de la qual formo part, en sóc el president i evidentment exercint el càrrec no puc ser ni anàrquic ni indisciplinat.

En poques pinzellades podeu veure que sóc força contradictori i malgrat tot conseqüent amb la meva manera de ser, sí, abans que ningú de les meves amistats m’ho retregui, he de dir que en una altra de les meves passions, la fotografia, també sóc autodidacte i indisciplinat i força anàrquic i evidentment també tiro de la meva inspiració, que té molt a veure amb el meu estat d’ànim.

Manel Mayor                                          03 d’agost de 2019

 

FENT UN PETIT REPÀS (1)

Abans de tancar el mes vull fer una treva i per un cop no parlaré de política, si més no, explícitament.

Voldria parlar sobre mi però no sé si ho acabaré fent bé del tot, a simple vista sóc una persona la mar de normal i corrent, no destaco per sobre de l’altra gent, si més no, no ho he pretès mai, però en canvi en alguns aspectes puc ser en certa manera un xic diguem-ne peculiar.

Malgrat que em considero de ciències, ja que a part de donar-se’m prou bé, sempre vaig odiar el fet de memoritzar perquè sí, allò que en l’argot estudiantil s’anomena “empollar” o si més no s’hi anomenava en els meus temps juvenils.

M’ha agradat de sempre la història, però aprendre-la a la meva manera, no memoritzar com un lloro, recordo però, com vaig arribar a odiar la manipulada i falsejada història d’Espanya i com a la preadolescència en vaig anar descobrint una altra completament diferent i què dir de la del meu País, Catalunya, a escola ni existia, només ens parlaven de la gran nació espanyola o sigui la nació castellana, que eren els únics que tenien pintors, poetes, dramaturgs, polítics…

Ja us he advertit que no sabia si me’n sortiria del tot, però abans que em torni a embolicar filosofant i polemitzant, vull aclarir que allò de peculiar anava perquè a part de les titulacions que varen ser imprescindibles per a la meva vida professional, sóc i he estat autodidacte en gairebé totes les activitats que conreu i altres que he conreat en el passat.

Veig que com de costum quan faig memòria, sempre em passo de frenada i m’allargo massa, per tant ho deixaré aquí i continuaré en un altre moment.

Manel Mayor                                   31 de juliol de 2019

JA LA TENIM AQUÍ!!

Ahir la meva tercera néta, la Irati, treia el cap per veure aquest món i per quedar-s’hi i crec que amb moltes ganes de fer-s’hi notar.

Tot i que com he dit més amunt aquest és el tercer cop i ja em puc considerar un veterà en la matèria, així i tot, l’alegria ha tornat a ser immensa, de fet els que ja ho sou us en podeu fer una idea i els que encara no heu arribat a adquirir aquest estatus, doncs imagineu una emoció i una alegria tant o més gran que la de ser pare.

Al final m’he decidit a posar aquesta fotografia amb totes tres nétes, perquè si hi arribo a posar la que hi sóc jo amb ella, més d’un hauríeu tingut la temptació d’anar a comprar mocadors per eixugar-me la baba.

Manel Mayor                                     22 de maig de 2019

FINS SEMPRE TOMÀS

Ens ha deixat en Tomàs Rosés i us he de dir que per mi ha estat una bona sacsejada, perquè el meu afecte envers ell sorgeix des de diferents fronts, en la seva faceta de mestre, m’agrada més anomenar-lo mestre que professor, ja que no es va limitar a impartir coneixements, tasca ja de per si molt important sinó que a més a més va aconseguir transmetre uns valors i aquí ja parlo per mi, que m’han servit per a tota la vida.

El vaig tenir com a mestre a una edat en què l’amistat et marca per sempre i ell tenia la rara habilitat d’oferir-la sense deixar de ser el teu mestre, amistat i afecte que va continuar al llarg dels anys.

Vaig coincidir també en ideologia i militància política, fet que ens satisfeia a tots dos, per tant la meva pena igual que el meu afecte també em ve donada per diferents fronts, descansa en pau Tomàs, el teu record i la teva bonhomia, restarà per sempre entre els que hem estat al teu voltant gaudint del teu afecte.

PD: No he trobat cap fotografia recent i al final m’he decidit per aquesta  de quan era el meu mestre.

Manel Mayor                                     07 d’abril de 2019

JA HI TORNEM A SER

Ja he sortit del taller de reparacions, m’han fet una rehabilitació de canonades per aprofitar tot el seu cabal i evidentment una posada a punt de la bomba, de fet m’han deixat seminou.

És clar que encara en tinc per un temps per estar en plena forma, però deu ni do com estic ja.

De fet, els amics i coneguts em diuen que no deixo res per verd i a la vegada que tinc set vides com els gats, que sí que porto uns quants anys d’ensurts, però un cop dins l’enrenou s’alineen els astres de tal manera, que me’n surto de tot, mireu si és així, que em varen donar l’alta just quan començava el judici polític contra el govern que va muntar el referèndum.

El cas és que torno a estar a punt per fer de torracollons actiu, en peu de guerra contra el que jo consideri que són injustícies.

Només hi ha un però, les fotografies durant un parell de mesos serà escasses, ja que no em deixen aixecar pesos i per tant necessitaré ajuda per portar la motxilla i no fer sessions massa llargues.

Manel Mayor                                                 14 de febrer de 2019

CONTINUAR FENT CAMÍ

Tot i la incertesa que et pot generar anar al taller de reparacions, em toca aquest dimecres, estic tranquil i relaxat, com sempre que tinc un ensurt i aquests darrers anys no he deixat res per verd.

Ja sé que algú pensarà que és una manera frívola d’encarar la vida i l’esdevenidor, però jo crec que per tirar endavant quan venen maldades, si no tires de filosofia i bon humor, tens mala peça al teler.

Sempre he estat optimista per naturalesa i ara no penso pas canviar d’actitud, actitud que no variaré ni aguantant les barrabassades que ens dediquen des de la justícia espanyola, a tot porc li arriba el seu Sant Martí, tot i que trobo a faltar més embranzida per part del nostre jovent, embranzida que jo, vell i fotut ja no tinc, però no llenço pas la tovallola i confio que els hi surti quan menys s’ho esperin els altres.

Ja veieu que no estic per perdre pistonada i tiro endavant amb tot, de fet aquest escrit era per dir-vos que estaré uns dies sense activitat a les xarxes, però no me n’he pogut estar de deixar anar unes pinzellades d’opinió política, com estava dient estaré inactiu fins que m’hagin adobat i el cor funcioni amb condicions, un cop aconseguit tornaré amb forces renovades.

Manel Mayor                                     03 de febrer de 2019

CARTA ALS TRES REIS DE L’ORIENT (AMB RETARD)

Aquest any que no havia demanat res als Reis Mags de l’Orient, ves per on  ells han fet les coses pel seu compte i m’han fet un regal enverinat, però regal al cap i a la fi, m’han regalat per a mi tot solet un infart, petitet que jo tampoc sóc gaire gros, bé, d’ample deunidó però en total tampoc tinc gaire envergadura.

Ironies ganxones a part, ha estat un ensurt però ara estic bé, ingressat a l’hospital, ple de cables per controlar-me però tranquil i relaxat.

De fet no els hi havia demanat encara res perquè ha estat una setmana d’imprevistos, però de fet miraré de demanar algunes coses encara que sigui a misses dites, al cap i a la fi ells són màgics i encara que sigui fora de data i havent-me fet aquest regal sorpresa segur que alguna cosa hi faran.

Manel Mayor                     07 de gener de 2019

ENTRE CATALUNYA I L’URUGUAI

No, no m’oblido pas de tu i avui que és l’únic dia de l’any que vaig dir que escriuria de tu, m’hi poso tot seguit.

Diuen que viatjar eixample la visió que tenim de la vida i si ho hem de mesurar per la distància, no ens ha d’estranyar la teva amplitud, vas arribar al nostre país des del llunyà i per tu molt estimat Uruguai i et vas integrar completament.

El més positiu del ser obert de ment és el que ens va passar a nosaltres amb la nostra amistat, jo et parlava de com era Catalunya abans de tu venir i com havia evolucionat i tu em vares ensenyar a estimar l’Uruguai i la seva cultura, els seus poetes principalment.

Tot i que ja fa un grapat d’anys que ens vas deixar per sempre, vuit en concret, conservo fresques en la memòria moltes de les nostres converses, les més transcendentals i restaran per sempre més.

Junts i probablement gràcies a tu, vaig aprendre a valorar el món en tota la seva amplitud, tot i ser de llocs tant i tan distants, veiem el món i la política de manera molt semblant, igual és impossible, ja que com diu la dita cada persona és un món.

Caic en la incongruència de parlar amb tu com si fossis al meu costat, però és que de fet d’una manera o altra és així, ja que he mirat de complir amb la promesa que et vaig fer estimada amiga Clàudia: dur-te per sempre més dins el meu cor.

Manel Mayor                                        18 de setembre de 2018

PENSANT EN TU

No, no me n’oblido de tu i segueixo complint  la promesa que et vaig fer, ja que et continuo portant dins del meu cor i t’hi portaré sempre, perquè has de tenir en compte que era i és un sentiment que em va sortir del més profund de mi mateix, de l’ànima que dirien els creients.

Avui fa set llargs anys, que ens vas deixar orfes de la teva estimada presència, a tots aquells que t’estimàvem i et seguim estimant, hi ha moments que sembla fins i tot que ho he assimilat, però no deixa de ser un miratge, ja que aquest cop tan dur, tan dolorós, no el podré assimilar mai, com a molt, es pot suportar.

No hi ha moment que parli de política, d’esforç col·lectiu, de solidaritat… que no surti el teu nom, que no noti la teva presència… has deixat una empremta molt profunda en mi i en tot el meu entorn.

No em vull allargar, perquè els meus sentiments es poden transmetre en poques paraules o en pàgines senceres, però tu saps que les coses importants sempre m’ha agradat fer-les curtes.

Només un apunt de l’altra part de la meva promesa, que com vaig manifestar molt clarament, és la dedicació de la victòria, que espero que aquest cop sí, vagi de debò.

Manel Mayor                                            18 de setembre de 2017