Generar debat és saludable, discrepar és un dret que no ens podem deixar prendre i criticar… és salut, sempre que les crítiques s’argumentin, encara que sigui  només amb un polsim de sentit comú.

Aquesta introducció ve a tomb d’uns comentaris vists avui, els quals no admeten la crítica ni la discrepància i per acabar-ho d’adobar sense arguments o amb aquests tan pobres: ho critiqueu tot, només sabeu criticar…

De debò pretenem viure del turisme? De quin turisme? Del de borratxera i pixats al carrer? Perquè amb el panorama que s’iran trobant, no crec que sigui gaire afalagador pel turisme familiar, si més no pel que fa a paisatge urbanístic a primera l’ínia de mar.

 Per si no en teníem prou amb el desastre de l’espigó, desembocadura de la riera i “aquest meravellós passeig” segons alguns, segons uns altres un nyap com una casa de pagès, ara per culminar la joia de la corona, aquest impactant brunyol en forma de blocs de contenció del temporal.

Aquest blanc i negre que encapçala l’escrit d’avui, no és pas fruit de l’atzar, no és cap casualitat, sinó que vol representar el nefast i negre futur a mitjà termini de les nostres llibertats individuals i col·lectives.

Llegint en David Fernández, persona i personatge a tenir sempre en compte, em criden l’atenció principalment dues afirmacions seves: el clan dels fiscals i l’aznaritat, que va colonitzar els aparells de l’estat.

Miro de refer els hàbits que aquesta refotuda pandèmia ha capgirat de dalt a baix, entre ells el d’escriure, un costum aquest, que si el deixes o l’arracones, cada cop se’t fa més difícil tornar-hi a agafar la rutina.

L’escriptura i la lectura, sempre m’han ajudat a sortir d’un mal pas, digueu-li entrebanc professional o personal, fins i tot per superar alguna malaltia sobtada o crisis de salut importants com les que he tingut aquests darrers anys.

 N’estic molt fart i com jo molts d’altres, de purismes independentistes, de profetes de la veritat absoluta, de què sense l’escollit no hi ha res a fer…
Segurament obliden que el gran guru de l’independentisme, es va fer enrere dues vegades en el moment decisiu.

I si consideren que no podia ser en aquell moment, perquè era “massa perillós“, que no ens vinguin amb sopars de duro, que són els portadors de la fórmula infal·lible i d’altres històries i que ara sí que és possible.

Aquest passat mes de maig que just acabem de tancar, ens hem omplert la boca a través dels mitjans de comunicació, de la terrible segona guerra mundial, dels horribles crims nazis, del genocidi del poble jueu a mans de Hitler i els seus sequaços, dels seus terribles camps de concentració, s’ha parlat també en altres ocasions dels camps de concentració al sud de França… però dels camps de concentració espanyols, res de res, talment com si ni n’hi hagués hagut…

Sí, ja ho sé, fa molts de dies que no dono senyals de vida, la veritat és que aquest maleït confinament, sigui en fase zero, en fase u o bé en la fase dos acabada d’estrenar, no em dóna motius d’alegria, ni d’optimisme.

D’això ja en vaig parlar al principi del confinament i si no recordo malament ho vaig anomenar danys col·laterals i la veritat és que són molt emprenyadors, a mi personalment em provoca una mena d’estat depressiu, acompanyat de mala lluna i de caràcter explosiu, cosa que fa força complicat conviure amb mi.

Ha començat a córrer la brama que els vells o les persones grans, digueu-ne com vulgueu, tenen molt mal caràcter i molt mal geni… i sí, n’hi ha que les tenim aquestes “virtuts” i les deixem sortir a l’exterior, però no ens equivoquéssim pas, no ho fem de manera gratuïta sinó amb tota la raó del món.

I els esportistes “professionals” es poden posar com vulguin, però amb totes les hores que hi ha per sortir, triar l’horari dels vells és tenir uns bons pebrots, han de comptar que ells van sense mascareta i no respecten les distàncies de seguretat.

Ja fa quaranta dies ben o mal comptats que estem confinats, i jo estic tenint la sensació d’empresonament, com suposo que li passa a més gent.

Pels que viuen sols o pels que només ho compartim amb la nostra parella, estem tenint la sensació de rutina de presó, tot el dia tancats a dins i una estoneta caminant pel terrat o el jardí o la terrassa, depèn del que disposi cadascú.