Parlar i opinar sobre la policia local, sempre m’ha fet molt de respecte per una raó molt simple, no en sé prou sobre el seu funcionament real, ni del seu organigrama, ni de la seva estructura en general. Del sí que he opinat és d’allò que es veu, que a simple vista es fa evident, que hi ha molt pocs efectius al carrer, motius? Doncs variats, plantilla insuficient per la grandària del municipi, envelliment de la mateixa… tot això amb el benentès, que són opinions sense una base sòlida per emetre judicis.

El que sí que em sembla temerari, és carregar les culpes sobre les espatlles dels agents i pretendre que funcionin com una policia moderna, sense proveir-los dels mitjans i el material adient, no només em sembla temerari, sinó que també considero que és d’una inconsciència i manca de criteri realment alarmant.

Quan un col·lectiu gairebé en la seva totalitat, fa una demanda que pel que modestament entenc, ells consideren urgent i més quan com és el cas no es tracta d’un col·lectiu homogeni, sinó que els acullen quatre sindicats diferents, és perquè es tracta de quelcom molt greu.

Atès l’exposat, considero de sentit comú, que el regidor a qui li correspon la responsabilitat, s’hauria d’haver reunit amb els representants sindicals de la policia i fins i tot amb la totalitat de la plantilla, molt abans que sortís l’afer a la premsa, però pel que sembla ni el regidor en qüestió, ni l’alcalde que li dóna tot el seu suport, no gaudeixen del menys comú dels sentits ni del criteri suficient per solucionar aquest afer.

Manel Mayor                                      01 de desembre de 2015

Com ja va essent norma, durant aquest darrer ple municipal em vaig tornar a sentir tremendament incòmode. Malauradament, el senyor Muñoz s’entesta a ser desagradable, prepotent i no gens educat, s’entossudeix a donar-nos lliçons, ens tracta d’ignorants, curts de gambals i poc documentats.

Evidentment, aquesta manera de fer ofèn la nostra intel·ligència i com a ofès, li faig saber que els que érem l’altre dia a la sala de plens i la immensa majoria dels que ho escoltaven per la ràdio, entenem perfectament el sentit de les paraules, per tant sabem perfectament el que vol dir regularització, sense cap necessitat que ens ho lletregin tres vegades seguides.

Amb el seu afany d’atacar els qui treballen per dur el nostre País cap a la independència, dóna tota la sensació de perdre el món de vista per moments, és tanta la seva dèria per fer-nos creure que està en possessió de la veritat, que sovint es passa de frenada. Amb molta vehemència ens va etzibar que ell i el seu partit, mai però mai, no s’aliarien amb el PP. Veig que s’oblida que cada cop que el PP ha d’atacar la sobirania de Catalunya, que ha de negar que sigui una nació… els hi falta temps per donar-los-hi suport incondicional, a vostès i al PSOE.

Segons sembla, des del PSC i també des de GDC, no acaben d’entendre que la construcció de la república l’hem de fer entre tots o és que en veure que hi pot haver acord de tot el ventall ideològic de l’independentisme, es posen nerviosos? A mi com a vell defensor de la independència del meu país, no em fa res que se n’hi afegeixin de nous, de gent que fa, com aquell que diu quatre dies, no hi creien, doncs benvinguts siguin.

Per cert, com a defensors del referèndum dins la legalitat espanyola, m’agradaria que m’expliquessin que és el que no han entès, de la negativa de PP i PSOE a donar-hi el vistiplau.

Un darrer apunt, la llei de pobresa energètica que s’han compromès a fer complir, els hi voldria recordar que va ser suspesa pel TC. Els hi recordo, perquè com que exhibeixen una mentalitat autonòmica i una disciplina d’obediència a prova de bomba…

Manel Mayor                                         29 de novembre de 2015

El cor em burja i m’empeny a escriure sobre les feixugues negociacions per la investidura i sobre la intervenció barroera de l’Estat a la Generalitat, però com que n’he escrit a bastament, el cap em diu que faci una pausa i deixi entrar aire nou, que sempre és sinònim de visió més lúcida.

Faig doncs cas de la raó i em disposo a opinar sobre coses que em són molt més properes o en tot cas allunyades de la gran política i si ve al cas, fins i tot faré ús de la ironia, em disposo doncs a deixar brollar les idees i anar escrivint sobre la marxa el que en surti de tot plegat.

Tot fent un repàs mental a la vida política municipal, d’ençà de les eleccions del 1979, me n’adono que no s’ha fet en cap moment, una planificació a mitjà i llarg termini, no vull pas dir amb això que no s’hagi fet res, tot al contrari, s’han fet actuacions per dur a terme en els quatre anys corresponents de legislatura, algunes han estat positives, altres no tant i fins i tot algunes de dolentes, però no és aquesta la qüestió, del que em sento dolgut com a ganxó, és que no hàgim estat capaços en general, de fer projectes de consens, d’aquells que són verdaderament importants, que per la seva envergadura hagin de menester dues, tres i fins i tot quatre legislatures, que seria una forma evident de demostrar que el més important és el municipi, al marge dels colors polítics.

Sant Feliu és certament molt especial i no ho dic jo només, som molts els que ho pensem i d’això no en fa pas quatre dies, fins i tot es diu que l’excèntric Santiago Rusiñol va afirmar, que Sant Feliu era una gàbia d’or plena de mussols, cert o no, és una afirmació que retrata prou bé una part de la nostra història.

Manel Mayor                              24 de novembre de 2015

L’anunci de la intervenció de les finances de la Generalitat, el podem considerar com un cop d’estat legal? Tot i que no és la primera atzagaiada cap al poder polític real del govern català, que de fet sempre n’ha tingut molt poc, ara ja és una demostració molt evident, que el que es pretén és ni més ni menys l’ofec total de les finances del govern català i ja se sap sense poder financer no hi ha poder polític.

De fet fa molt de temps que ens van laminant l’autonomia, envaint constantment les competències exclusives i no és pas només per castigar-nos per la nostra gosadia de voler ser independents, sinó per la seva dèria d’uniformitzar, una dèria malaltissa que els du a voler-nos fer desaparèixer com a poble.

Si fem un xic de memòria, ens adonarem que aquesta és una constant, ja en l’aprovació de l’Estatut de Sau, es fa molt evident l’atac frontal vers el reconeixement de Catalunya com a nació, de fet la controvèrsia ja hi va ser en l’elaboració de la constitució espanyola, deixen molt evident, que tot el que vulguem aconseguir com a poble, estarà per sempre més supeditat al que vulgui la majoria espanyola, un missatge clar cap a la segons ells manca total de sobirania.

Tornem amb la memòria, tot i l’esquifit Estatut aconseguit, encara els hi semblava massa i tot aprofitant la paròdia de cop d’estat l’any 1981, van i s’inventen la Loapa (llei d’harmonització del procés autonòmic), que servia per envair competències exclusives i des d’aleshores hem sofert una continuada mutilació efectiva, disfressada de duplicitat de competències…

El pas del segon Estatut cap a l’actualitat és prou conegut de tothom i a més m’hi he referit en altres ocasions en aquesta mateixa tribuna i per això mateix hem engegat aquest procés tan ambiciós. Voldria aprofitar l’ocasió, per demanar a aquests que diuen i manifesten que encara hi creuen, com pensen que poden dur a terme la tercera via? Crec modestament, que si no és a canvi de renunciar a allò que som i sempre hem estat, no hi ha res a fer i tant si s’ho creuen com si no, jo no estic disposat a pagar aquest preu, per això he donat i donaré suport a aquest procés d’independència, que ha de ser la porta cap a la llibertat. Per això mateix vull acabar fent una súplica a Junts pel sí i la CUP, posin-se d’acord el més aviat millor, que ens hi juguem molt.

Manel Mayor                                            21 de novembre de 2015

Que els unionistes fa temps que estan emprant l’estratègia Goebbels, és cosa més que sabuda, però no deixa de fer ràbia, que ells que fa anys que estan atiant l’odi dels espanyols envers Catalunya, tinguin la barra d’acusar-nos d’això mateix, cal que els hi recordi el seu show de la recollida de signatures contra l’Estatut?

Segons sembla, encara no volen entendre, que aquest procés d’independència no va contra ningú, que només va a favor de tots els ciutadans de Catalunya, dels que hi estan a favor i dels que no ho estan.

Del que sí que estem en contra una gran part de la nostra població, és de què es vulgui entronitzar a un dels més grans criminals de la història i com a conseqüència, no es vulgui restablir la dignitat de totes les víctimes de la seva repressió criminal, ni anul·lar les farses de judicis, aquells que varen anomenar sumaríssims, que eren una excusa cínica i grollera per assassinar legalment.

Ja fa quaranta anys que va morir el dictador i la veritable democràcia encara no ha arribat. Si ho volen aquests grans demòcrates de tota la vida, els hi faré una mica de repàs històric. Primer de tot es nomena Rei al Borbó, que era el successor nomenat pel dictador, molt democràtic, se segueix amb el mateix President de govern, Arias Navarro, fins a la designació a dit, només faltaria, d’Adolfo Suárez com a nou President de govern, la democràcia de tota la vida. El poder franquista té doncs un any i mig per lligar allò del atado i bien atado.

Després de guanyar les primeres eleccions legislatives des de la república, es converteix doncs en el motor de la transició, tutelada pels militars, que es formalitza amb els pactes de la Moncloa, altrament anomenats els pactes de la renúncia i entre tots ells pareixen aquesta sacrosanta constitució, que no ho oblidem, ha de ser del gust dels que més manen o sigui els militars, que permeteu-me la ironia, també havien estat elegits democràticament. Ah i perquè quedi ben clar, el missatge era: o això o traiem l’exèrcit al carrer.

Crec que amb aquest repàs de sobre en sobre de la història recent, queda força clar de què anava la transició i de quina forma tan democràtica es va imposar la sacrosanta constitució. No ens ha d’estranyar doncs, que hi hagi hagut el govern que hi hagi hagut, no s’ha permès tocar allò que el dictador va deixar lligat i ben lligat, és a dir es va canviar tot, perquè tot quedés igual.

No hem de trobar estrany tampoc, que quaranta anys després de la fi del dictador, l’Estat espanyol encara no hagi reconegut jurídicament les víctimes del franquisme ni els hi hagi demanat perdó.

Manel Mayor                             20 de novembre de 2015   

Aquesta és una setmana d’aquelles difícils d’explicar i fins i tot de pair, per una banda uns criminals assassinen un centenar de persones a la capital francesa, de l’altre, quatre idiotes impresentables, desitjarien que els morts en comptes de francesos fossin catalans i més enllà quatre curts de gambals, per ser benèvols, es dediquen a comparar l’independentisme amb els atacs de París, festa a la qual s’apunten els dirigents del PP, lamentable però cert.

Tot això adobat amb les declaracions xenòfobes de l’impresentable García Albiol, que tot el que té de llarg té de burro. Per no ser menys, el líder de C’S ens aclapara amb el seu discurs lerrouxista farcit de mentides, acusa als partits que defensen la independència, d’embolcallar-se amb l’estelada per amagar les seves mancances i no preocupar-se del que realment importa als ciutadans, demagògia de la seva, però és clar, se n’oblida que ell i els seus s’embolcallen amb la bandera espanyola per amagar que no tenen discurs polític i jo diria que fins i tot darrerament s’estan embolcallant amb el jou i les fletxes, no fos cas que no fes contents a tots els que volen la destrucció de tot el que representa Catalunya.

Bé, sembla que entremig de totes aquestes animalades, s’obre un fil d’esperança, un raig de llum, en les negociacions per investir President. Tot això després d’uns dies amb unes declaracions del tot forassenyades, esperem que entre tots posin un xic de seny i tirem endavant d’una vegada.

Manel Mayor                                         20 de novembre de 2015

Durant tot aquest cap de setmana, m’han envaït els dubtes sobre si opinar o no, sobre aquests fets esgarrifosos, aquests assassinats criminals, que han succeït a París i que estan destinats a sembrar el pànic i el terror entre la població.

Tenia dubtes, perquè aquests fets són terreny adobat per a la demagògia i les paraules són fàcilment adulterades i tretes de context, amb la consegüent tergiversació d’allò que hom ha pretès exposar.

De fet, el que m’ha empès a escriure i com a conseqüència exposar la meva opinió, ha estat el discurs indecent i cínic de l’extrema dreta, que ha aprofitat aquests moments de dolor i de solidaritat envers les víctimes, per treure tot el seu verí i tota la seva porqueria, per atiar el racisme i més concretament en aquest cas la islamofòbia.

Per molt que fins ara no hagi escrit ni un sol mot sobre aquests fets, no vol pas dir que no m’hagin afectat, que ho han fet i molt. Aquest atac, ha estat un veritable acte de terrorisme, perquè el seu fi no era altre que influir terror, aquests atacs no tenien com a finalitat, cap objectiu militar, ni estratègic, no estava destinat a fer cap sabotatge al transport ni a les telecomunicacions, no, el seu objectiu era el pànic.

El que modestament vull denunciar, és el cinisme amb què s’acusa sense cap argument i de vegades veladament, a la pobra gent que fuig de Síria i a les comunitats àrabs d’arreu d’Europa, com a possibles culpables d’aquests desgraciats fets.

Ara França ha decidit declarar obertament la guerra a Estat Islàmic, serà aquesta la solució? Serà pitjor el remei que la malaltia? El temps ho dirà, perquè malauradament les guerres no han solucionat mai res i tot que molts cops són inevitables, al final els conflictes es resolen parlant i fan bona la filosofia que violència només genera violència.

Manel Mayor                                        17 de novembre de 2015