Hi ha manifestacions que m’esborronen, sobretot si venen provinents de l’esquerra, sentir o llegir que el paradigma de la democràcia és l’obediència, a mi em dispara totes les alarmes existents dins meu. Veient el panorama però, no m’hauria pas d’estranyar tant i per fer-ho visualitzar, faré unes quantes reflexions en una, perquè totes elles estan comunicades entre si, interrelacionades per ser més precís.

Centrem-nos en el món obrer, per fer unes quantes puntualitzacions de caràcter històric. Sí el moviment obrer i els seus agosarats dirigents haguessin seguit aquestes pautes d’obediència, encara estriem exactament igual o sigui sense cap mena de dret, sort n’hem tingut tots plegats, que aquells valents varen desobeir totes les normes que hi havia i per haver, per canviar-les, fins i tot exposant les seves vides.

Passem ara a parlar del nostre País i dels seus sindicalistes i lluitadors obrers, a principis de segle passat, probablement el dirigent més destacat fou Salvador Seguí, conegut popularment com el noi de sucre, destacat dirigent de la CNT, de la qual en va arribar a ser secretari general, va ser molt proper als advocats laboralistes: Francesc Layret i Lluís Companys, tots tres lluitadors del món obrer i tots tres assassinats, però no varen obeir unes lleis injustes, es van jugar la vida per canviar-les.

Evidentment durant la foscor de la dictadura franquista, aquella que els populars i el seu entorn no volen condemnar, s’infringien unes lleis injustes i desconsiderades, tots els lluitadors dins de les seves possibilitats i aquí hi entren les lluites obrera i política, perquè els integrants dels sindicats prohibits per la dictadura, no varen tenir por i van ser els protagonistes d’unes vagues que han fet història i que al principi d’això que s’ha anomenat democràcia, la seva lluitar ens va portar a conquerir uns drets, que amb l’obediència se n’està anant en orris. De fet, suposo que és el peatge que estem pagant, per quaranta anys de dictadura franquista.

Les conclusions són i han de ser, que hem de lluitar contra les lleis injustes i pel nostre alliberament nacional, malgrat que vagi contra lleis injustes i il·legítimes, perquè en la lluita i en la desobediència hi ha el canvi.

Algú creu de bona fe, que en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, es pot pactar un acte de força com és una vaga? Reflexionem una mica i veurem que de trenta anys ençà, no hem fet cap avenç social, al contrari, ens els estan prenen tots a poc a poc, però progressivament, mireu allà on ens porta l’obediència.

Alguns, ens han arribat a preguntar als defensors de la independència: que esteu disposats a jugar-vos? La resposta és molt contundent i molt clara: tot.

Manel Mayor                                                     03 d’octubre de 2015

Fa temps, de fet fa molt de temps que em balla pel cap, però ho he anat deixant, perquè tampoc n’estava del tot segur, és que m’agrada assegurar-me de no fer cap planxa, de no posar-me de peus a la galleda, vaja i en aquest cas concret, tenia el dubte, que no m’hagués passat algun canvi de normativa per alt.

Un cop he fet avinent que jo tenia tota la raó, ja que m’he assessorat mitjançant un amic, al qual li toca de ple aquest afer, per raons de feina. Sí, m’estic referint a les bicis i els que les fan servir de manera totalment incívica, conduint-les de forma barroera i a vegades a tota pastilla, per damunt de les voreres, sense respectar els vianants i amb la impunitat que ningú els multa o almenys els hi crida l’atenció, si més no, els qui tenen la potestat i l’autoritat per poder-ho fer.

Una bicicleta és un vehicle, per tant ha de circular per la calçada o camins específics destinats al seu pas exclusiu i complir les normatives de circulació vigents, cosa que n’hi ha alguns, bastants, que no ho fan en absolut.

Com que no són vehicles a motor, estan exempts d’assegurança i per tan qualsevol atropellament a un vianant per part dels esmentats vehicles, poden generar un problema, ja que en un cas d’aquests, no hi hauria responsable subsidiari.

És evident que aquest conflicte, no és pas culpa de les bicicletes ni de les normatives de circulació, sinó del comportament incívic de cada cop més gent. Ja ho sé, que a més d’improbable podríem dir que és impossible, agafar in fraganti a la majoria dels que es comporten de manera tan reprovable, però si tant sols se n’arreplega un de tant en tant, el problema s’aniria reduint.

No voldria pas que ningú s’agafés aquest escrit, com un atac directe a la nostra policia municipal, no és aquesta la meva intenció, sinó que és un toc d’atenció als qui tenen l’obligació, de què aquesta tingui els suficients efectius i que aquests agents rebin les ordres pertinents amb les prioritats que corresponguin per part dels seus caps, per poder-les executar.

Tampoc és un atac a discreció en contra dels ciclistes, que n’hi ha que fan les coses com cal, sinó que és contra els que tenen comportaments incívics, no només circulant per les voreres tal com he manifestat més amunt, de forma totalment barroera, sinó incomplint tota mena de normes de circulació, no respectar els semàfors, anar contra direcció, travessar pels passos de vianants a dalt de la bici…

Segurament els que haurien de donar les directrius adients, circulen per tot arreu en cotxe i és clar, d’aquesta manera és molt difícil poder-ho visualitzar, dit queda…

Nota: La fotografia no és de Sant Feliu, però expressa força bé el que vull dir. També veureu per la data, que fa dies que ho vaig escriure.

Manel Mayor                                                      21 de setembre de 2015

Avui dia plujós, de temporal marítim, un dia d’aquells que em convida a pensar en coses que han passat al meu voltant, que a vegades tot i que passen ben a prop meu, no tenen res a veure amb mi o ben poc, sento sense pretendre-ho converses alienes i algunes, no ho negaré pas, fins i tot em criden l’atenció, em podeu dir tafaner si voleu, encara que aquesta no sigui la meva voluntat, si més no a priori.

El cas és que l’altre dia, mentre esperava un amic tot fent un cafè en una terrassa, vaig sentir una conversa que tot i no tenir res a veure amb mi, em va esverar, de fet em va treure de polleguera. Suposo que devia ser dilluns, perquè abans de sentir la conversa, recordo que havia estat parlant de les eleccions, dels resultats i del seu significat. El cas és, que una treva de les converses amb les taules del costat, tot i que aquestes provenien d’un establiment del costat, de fet parlaven amb un volum considerable, sento comentaris sobre la guerra civil, giro la vista cap allà i veig que és un home jove, uns quaranta anys diria jo, de manera molt vehement, criticava els bombardejos franquistes sobre la població civil, la seva interlocutora, una dona d’uns setanta anys, hi treia importància, llavors la conversa va derivar cap al nostre President màrtir, el President Companys i no en va tenir prou de titllar-lo de covard, que va tenir la barra i la indecència de manifestar que el seu afusellament va ser un error, quins pebrots!!! Qualificar un delicte, ja que assassinar és un delicte, de simple error.

Se’m fa molt difícil d’entendre que es pugui tenir tanta barra i ser tan desmesuradament poca-solta i tot i que aquestes desgraciades manifestacions em van fer emprenyar, va poder més la meva educació i mirat fredament, no val la pena contestar manifestacions d’aquesta mena, ni tenir tractes amb aquesta mena de gent, em vaig mossegar la llengua i vaig seguir intercanviant punts de vista amb gent de les taules properes, mentre esperava que arribés el meu amic.

Són coses que em passen pel cap mentre contemplo la pluja, que voleu que us digui, m’agrada aquesta puja.

Manel Mayor                                                       30 de setembre de 2015

Avui de bon matí tenia una idea, un esbós general per fer aquest escrit, però se m‘apilonen les notícies i m’esguerren la idea inicial. Tenia la intenció de parlar sobre la fixació gairebé malaltissa i segons el meu parer, errònia, de discutir gairebé de forma exclusiva qui ha de ser el candidat a President, per part dels directament implicats i per part dels que no n’haurien de fer res, simplement limitar-se a no donar-li suport.

A veure si ens entenem, o és que dins de Catalunya també n’hi ha que no han entès res o simplement no ho volen entendre? Diumenge hi va haver dues candidatures, que explicitaven de manera clara i contundent, el desig d’engegar un full de ruta que ens hauria de portar cap a la independència de Catalunya, vet aquí el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions.

En cap cas, han difós el missatge de: farem President l’Antonio Baños, per part de la CUP, ni farem President l’Artur Mas, per part de Junts pel Sí, discrepàncies a part, sobre la idoneïtat de qui ha de ser el candidat. No és tampoc ni lícit ni legítim, voler-se apropiar per benefici propi, del missatge de candidatures que no havien manifestat explícitament al seu missatge ni al seu programa, un no a la independència, com tampoc un sí, les forces del no, són C’S, PP i PSC, que quedi clar.

Aleshores, precisament aquest matí, salta la notícia de la imputació del President Mas i a sobre, el volen fer comparèixer el 15 d’octubre, casualitat? No n’han tingut prou amb les seves manifestacions, de Mas derrotat, Mas perd les eleccions… o és que ja estaven preparant el terreny?

Com de costum es tornen a equivocar, s’encaparren a voler resoldre els conflictes polítics mitjançant els tribunals, idea totalment errònia, ja que els conflictes polítics es resolen políticament, però és clar, sí al cap no es tenen idees o filosofia democràtiques… Però continuïn fent l’ànec, que encara el faran màrtir, amb aquest afany de destrucció, perquè per si ho dubtaven, fins i tot la CUP li donarà suport. En afers excepcionals, mesures excepcionals.

Senyors de Junts pel Sí i senyors de la CUP, anem per feina i posem-s’hi ja, que les aigües baixen tèrboles i haurem d’estar alerta.

Manel Mayor                                                         29 de setembre de 2015

Tot i que estic escrivint l’endemà mateix del ple, de ben segur que no ho publicaré fins dilluns, suposo que són manies meves, però no vull distreure l’atenció de ningú cap a la important votació de diumenge, ja que ens hi juguem el nostre futur com a poble i el nostre com a ciutadans.

Ahir a la nit sortint del ple del mes de setembre, el meu estat d’ànim era… no sé si ho encertaré del tot, però estava molt a prop de la decepció. Considero que s’ha de ser extremadament curós, en les manifestacions que es fan al ple, no en va, tots els integrants del consistori representen a una part del nostre municipi.

Vaig trobar molt agosarat i fora de lloc, que algú que segurament o no havia nascut o tenia poquíssims anys, s’atrevís a titllar de franquista i falangista, a qui va ser alcalde de Sant Feliu entre els anys 1973 i 1979 i a més ho fes de manera ferma i contundent. No és pas el mateix ser falangista, que estar inscrit a falange, ja que en els més foscos temps del franquisme, varen ser molt pocs els que se’n van poder escapolir. Pel que fa a l’acusació de franquista, també es podria discutir, a mi particularment no em consta que fos un franquista confés. Els que hem viscut aquells anys foscos de la dictadura i evidentment els anys que el senyor Albertí va ser Alcalde, ens hi mirem molt abans de fer acusacions d’aquest calat.

Per acabar de reblar el clau, el senyor Alcalde va tenir la desafortunada iniciativa d’afirmar, que en aquells temps tothom era franquista, doncs miri l’hauré de retopar, no és cert ni de bon tros, que en aquell temps tothom fos franquista, jo mateix no ho he estat mai, ni ningú de dins de casa meva. Crec que s’hi hauria de mirar en les manifestacions que fa, ja que no perquè algú faci una patinada, s’ha d’arranjar fent en una altra.

Pels malpensats vull manifestar, que no he tingut mai cap vincle ni familiar ni polític, ni tan sols d’amistat amb qui va ser alcalde de Sant Feliu, el senyor Pere Albertí i Calçada ni amb la seva vídua, la senyora Quimeta Serra.

Tot aquest debat, per debatre la idoneïtat o no, del nomenament de filla predilecta de la reconeguda artista ganxona, Quimeta Serra, si més no, exagerat.

Manel Mayor                                                        25 de setembre de 2015

Un cop passats els nervis i veient els resultats amb tranquil·litat, voldria deixar una cosa clara abans de continuar, tal com he manifestat aquest matí a les xarxes socials, un plebiscit és una cosa i unes eleccions convertides en plebiscitàries perquè així ho ha entès el poble, n’és una altra de ben diferent. Els manipuladors de torn, que són forces i ben variats, no s’acaben de posar d’acord, han passat de no admetre que aquestes eleccions serien plebiscitàries a voler que les contemplem com un plebiscit, senyors siguem seriosos. Per acabar d’aclarir aquest punt, deixin de confondre a la gent de bona fe, poc avesada a aquestes qüestions i no manipulin més.

Un plebiscit, té una pregunta concreta i dues respostes possibles: sí o no, evidentment es comptabilitzen els vots, ara bé, en unes eleccions tinguin caràcter plebiscitari o no, el compta són els escons, aquí i a tot arreu.

Crec, estic convençut, que els partits partidaris de la independència del nostre País, estant plenament legitimats per tirar endavant el procés polític amb el qual s’han compromès, no en va, així estava expressat en els seus programes de manera ben explícita i per això mateix ha tret una majoria d’escons, pels que puguin tenir dubtes, deixo aquest enllaç que demostra la clara victòria:  http://www.elpuntavui.cat/canals/politica/eleccions-plebiscitaries-27s2015.html

Vist això, dir que l’opció independentista ha perdut… és perquè s’ho facin mirar, igual que voler comptabilitzar a favor del no, els grups que no han aconseguit representació parlamentària, és per dir-ho suau, una actitud cínica. Farien bé de repassar la premsa internacional i tal vegada se n’adonarien de la realitat.

Aquest matí quan m’he llevat, tenia simplement la intenció d’expressar la meva alegria, deixant de banda les manipulacions que van dur a terme C’S i alguns periodistes, però vist el panorama d’aquest matí, fins i tot els que m’han interpel·lat personalment, m’han portat a fer l’escrit tal com queda.

Manel Mayor                                               28 de setembre de 2015

Avui, he anat a votar amb una il·lusió indescriptible, ho he fet pensant que aquest cop sí, aquest vot i tots els nostres vots poden ser decisius, ho he fet pensant en tots aquells que ja no són entre nosaltres, amb tots aquells que malgrat no estar entre nosaltres, sí que continuen amb nosaltres, ho he fet pels meus fills i per les meves nétes, perquè puguin gaudir d’un país millor i més just.

Ho he fet pel meu avi que no vaig conèixer, aquell que va anar a lluitar contra els feixistes, perquè els seus fills i la meva àvia, poguessin viure en una república justa i solidària. També ho he fet per l’àvia, que de ben segur estaria il·lusionada amb la perspectiva d’un món millor, el nostre petit món i de ben segur pensaria amb l’avi i la seva lluita.

També he votat per l’altre avi, aquell que em va inculcar uns valors que sempre he conservat, aquell que mantenia l’esperança de derrocar el règim feixista, el mateix que patia amb la meva insurrecció, pròpia d’un adolescent.

Ho he fet també pels meus cunyats, aquells, als quals una bomba assassina els hi va arrabassar la vida en plena joventut. Ara també estarien esperançats i il·lusionats per construir una República Catalana, que els permetria a ells i als seus fills viure en una societat més justa.

També i com no podia ser d’una altra manera, ho he fet pensant en la meva gran amiga i companya de lluita política, la Claudia, segur que en aquests moments estaríem compartint neguits, esperances, il·lusions…

Espero i desitjo que avui, durant aquesta llarga nit que ens espera, després de moltes hores de nervis, els hi pugui dedicar una gran victòria que sigui el preludi d’un futur esperançador.

Manel Mayor                                                   27 de setembre de 2015

Avui, la llei electoral espanyola, que emana de la seva constitució, ja que no hem estat capaços d’aprovar-ne una de pròpia, estableix que sigui dia de reflexió, per reflexionar què? Que com sempre van enganyar a la majoria del meu País? Això és senzillament una carallotada i com que no estic tenallat per cap disciplina partidista ni de cap mena, faré el que em doni la gana.

Malgrat que sempre he estat optimista, hi ha moments en què també tinc dubtes, guanyarem amb majoria suficient? Renoi, no vull ni pensar que el procés aquest que tant ens ha il·lusionat, se’n vagi en orris, no em vull tornar a sentir de manera permanent, estranger a casa meva.

Sí, ja sé que els més joves no ho enteneu, no enteneu aquestes expressions, perquè no les heu viscut, però els que sí que ho hem fet, ens venen esgarrifances només de pensar-hi, tinc tantes ganes de ser lliure…

No ens podem encantar i hem de fer tot el possible, per treure les pors que han anat escampant tots aquests indecents i demà amb tota l’alegria del món anar a votar per la nostra llibertat.

S’han passat mesos, fins i tot diria que anys, ja des de les eleccions anteriors al Parlament de Catalunya, fen apologia de la por  i en fotent-se de nosaltres, amb expressions tan poca-soltes com aquestes: què, la independència farà hospitals? Crearà llocs de treball? Ens farà rics? Tot això acompanyat de rialles impertinents i prepotents, com sempre, vaja, la meva resposta és molt simple, tal com escrivia l’altre dia: la independència, és la clau que ens obrirà la capsa que té les eines per fer tot això i més, així de senzill, però és que si no la conquerim, ni eines per fer hospitals, ni llocs de treball ni res, cap a la misèria progressiva i la pèrdua total d’autogovern.

Vista una opció i l’altra, si més no pensem-hi, els avantatges i els inconvenients, ja els veiem…

Manel Mayor                                             26 de setembre de 2015

Avui, darrer dia de campanya de les eleccions més importants, de la nostra història recent, resulta que aquells que ens neguen la nostra singularitat, la nostra història , la nostra llengua, la nostra cultura… i no només això, sinó que malden i han estat maldant de manera continuada per fer-nos desaparèixer com a poble, resulta que avui, precisament avui se’ns adrecen en català.

Queda ben patent, que no tenen sentit del ridícul, ni vergonya de cap mena, el que tenen i en quantitats industrials és una barra i una poca-solta evident. Aquests, els mateixos que porten quatre o cinc anys fent de profetes de la por, dient mentides a la babalà sense immutar-se ni posar-se vermells. Són exactament els mateixos, que a les nostres institucions, en les quals l’idioma propi és el català, ells els integrants d’aquestes formacions, només per provocar ens parlen de manera continuada en castellà i ara ens volen seduir dient quatre paraules en català?

S’han begut l’enteniment, si és que algun cop n’han tingut, en política no tot val, no tot és legítim. Encara que sé perfectament que no ho veuen així, els objectius no justifiquen els mitjans, però és clar per veure-ho així, s’ha de ser honest i no basar les campanyes com fan, han fet i volen continuar fent, en la mentida, la tergiversació i les profecies de la por, sempre adreçades als més febles.

Abans d’acabar aquest escrit, vull fer una reflexió dedicada als legalistes: La legalitat només està per sobre de totes les coses, en una dictadura, ja que en aquests règims, importa molt poc o gens ni mica, que les lleis siguin legítimes i justes, en una democràcia com cal o sigui amb cara i ulls, les lleis que no són legítimes es canvien i les que no són justes, fins i tot les que han quedat obsoletes. En una democràcia, la justícia sempre està, ha d’estar, per sobre de les lleis. D’altra manera, com manifestava algú dies enrere, el President Obama segurament estaria recollint de cotó.

Manel Mayor                                                         25 de setembre de 2015

Havia començat a escriure aquest dimecres i sabeu què? No m’agradava com quedava i ho he deixat estar, pensant d’aquí una estona o d’aquí a unes hores, t’hi tornaràs a posar.

Quan reprenc l’escriptura, ja som dijous i com és evident i natural, estem més a prop, del dia que somiem, que desitgem, que volem que sigui màgic, que ho pot ser, que estic plenament convençut que ho serà, que serà la clau que ens ha de servir, per obrir la capsa que conté les eines per construir aquesta república que tant desitgem i sabeu què? Estic neguitós.

Aquest neguit però, no és pas patològic, és semblant a quan sabia que l’endemà, jugaria el meu primer partit de futbol en equip federat, per un marrec era un fet excepcional, semblant a quan ja en edat adulta, vaig decidir fer el gran pas de casar-me, el dia abans també estava neguitós, de fet és força normal, quan hom considera el fet com excepcional o dit de manera més planera, que són coses que no ens passen cada dia.

Ens enfrontem a un repte excepcional, que pot canviar les nostres vides i el curs de la història, fent que un altre cop desprès de molts, de massa anys, puguem decidir el nostre destí col·lectiu, sense estar sotmesos a ningú.

No podem fallar, no podem tenir por, hem de lluitar pel nostre alliberament nacional i ho podem fer d’una manera molt simple: votant.

Hem de tenir clar que ho tenim al nostre abast, que tots aquests profetes de la por de més enllà de les nostres terres, no poden votar i nosaltres sí, que tots aquests representants de grans, de monstruoses empreses, són molt poderosos, tenen molts de diners, però el seu vot val igual que el del més humil de nosaltres i nosaltres som molts més.

Ja ho sabem, no lligarem gossos amb llonganisses, però tampoc ens cauran a sobre les deu plagues Bíbliques, ni vagarem per l’espai sideral, sinó que tot serà un xic més normal, malgrat totes les traves i tots els entrebancs que ens posarà el govern espanyol, ens en sortirem.

Manel Mayor                                               24 de setembre de 2015