Avui em torna a venir  aquell desig de parlar dels embolics de can Barça, ara que ja s’ha acabat la bogeria del mercat d’estiu al món del futbol.

Deia en el meu darrer escrit, que considero que Ronald Koeman no és entrenador pel Barça i reitero les meves afirmacions de què és completament cec a l’hora d’analitzar el partit des de la banqueta.

Aquest dimecres ens ha deixat l’amic Juan Fernández, “El Maestro”, com l’anomenàvem els companys més propers, volia posar-me a escriure tan bon punt em vaig assabentar del fet, però no en vaig estar capaç, no hi havia manera de concentrar-me.

Avui per fi m’hi he tornat a posar, amb el repte d’intentar descriure la figura d’un home bo, enamorat del futbol, amic dels seus amics…

Llibertat, bonica paraula, però de debò arribem a ser lliures del tot? No, del tot mai, sempre hi ha quelcom que ens empresona i fins i tot hi pot haver alguna cosa que ens esclavitza…

Vaig néixer sota el pes d’una dictadura feixista, vaig créixer en una societat presonera de les seves pors i esclava d’un analfabetisme d’estat que servia per tenallar tres generacions.

Fa més o menys un any vaig pronosticar (sense cap mena d’ego científic ni res semblant) que els efectes del confinament i totes les restriccions que es veien a venir a mitjà termini, ens afectarien psicològicament i malauradament no em vaig pas equivocar, més aviat vaig fer curt.

Segur que els que teniu o heu tingut algun cop un gos o un gat, sabeu el mal tràngol que es passa quan ens deixen, tot i que no compartíem casa, sinó que era el gos d’en Marc i la Sandra, ha representat una bona bufetada per mi.

Agafant el fil de l’anterior escrit, la repressió a cara descoberta o emmascarada, continuava el seu camí, a part de substituir la nostra llengua per l’altra, que no deixa de ser una llengua forestera, tenien la barra de dir-nos que el català no era un idioma, que no passava de ser un dialecte… continuaven amb la mentida persistent per anul·lar-nos com a poble.

Deu ser culpa d’aquest coi de virus, però el cas és que ja hi torno… torno a pensar en el meu viatge per aquest món, un viatge que ha tingut una mica de tot, grans alegries i grans decepcions, però sobretot em deixa la certesa que m’he de penedir de poques coses i encara aquestes si han perjudicat algú ha estat a mi.

De la meva vida, hi ha coses a les quals no vull posar llum perquè no em pertanyen només a mi i per tant estan bé com estan i n’hi ha d’altres que no crec que tinguin gens d’interès per ningú.

Encara que us ho pugui semblar, no és que em vegi la mort a prop, simplement estic fent com una mena de balanç que no és ben bé un balanç, sinó més aviat un repàs a la meva vida, que tampoc ha estat res de l’altre món.

 Perquè no us quedi cap recança us diré tal com diu el meu oncle, l’únic que em queda: qui tingui pressa que m’avanci, tal li fot que ho faci per la dreta com per l’esquerra, ja li cediré el pas.