Encara que us ho pugui semblar, no és que em vegi la mort a prop, simplement estic fent com una mena de balanç que no és ben bé un balanç, sinó més aviat un repàs a la meva vida, que tampoc ha estat res de l’altre món.

 Perquè no us quedi cap recança us diré tal com diu el meu oncle, l’únic que em queda: qui tingui pressa que m’avanci, tal li fot que ho faci per la dreta com per l’esquerra, ja li cediré el pas.

Ja han passat deu anys, deu anys sense tu i encara no ho he paït, ni jo ni aquells que tant t’hem estimat i t’estimem encara, de fet t’estimarem sempre, recordo que en la cerimònia d’acomiadament, entre llàgrimes et vaig prometre que et portaria sempre més dins el meu cor i ja veus noia, he complert i ho penso fer per sempre més.

Després d’un confinament total que s’ha fet molt pesat i angoixant, cosa que no ha fet tothom dels que els hi pertocava, per fi hem pogut trepitjar carrer i passejar un xic.

Després de tanta abstinència, la veritat és que a alguns, entre els quals m’hi compto, se’ns ha fet curt, però bé, si més no ha servit per matar el cuc de les ganes de sortir.

Com que ja no me’n puc refiar ni dels tres Reis de l’Orient, tot i que són màgics, aquest any no he gosat demana’ls-hi res, no fos cas que em tornessin a fer la punyeta com l’any passat, que no se’ls hi va acudir res més que regalar-me un infart  ben potent, de tres parells de collons en llenguatge col·loquial.

Suposo que deu ser per la meva condició de republicà irreductible o bé perquè també estan influïts per la xacra del Borbons i és clar, han de fer la punyeta a tot allò que pugui fer tuf de república i llibertat.

Avui que ja han passat, de moment no han fet cap malifeta de les grosses, tot i que cal estar alerta perquè aquesta reialesa encara que sigui màgica, te la pot fregir en qualsevol moment.

Manel Mayor                                         06 de gener de 2020

Cada any per aquestes dates, faig una mena de balanç de com m’ha anat els darrers dotze mesos, i aquest any que ara s’està escolant no va pas començar gaire esperançador.

El traspàs d’un any a l’altre sí que va ser prou correcte, però ben aviat es va començar a tòrcer, les hòsties varen començar el dia d’anar a esperar els reis, punyeters reis, ni els tres Reis de l’Orient no es van comportar com cal, aquest dia vaig tenir la meva primera experiència amb les afeccions coronàries, vaig patir un infart, tal com es diu col·loquialment, de tres parells de collons i per acabar-ho d’adobar em diuen que la millor solució o de fet l’única, és la cirurgia mitjançant un “bypass”. Continua llegint →

Després de donar-hi moltes voltes, per fi m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre tu, Margarita.

He triat aquesta fotografia de quan érem petits, perquè són els temps que vàrem compartir més coses.

La teva mort sobtada no me la podia esperar de cap de les maneres, tot i que ja feia un bon grapat d’anys que la teva salut era diguem-ne delicada, de fet ho portaves força bé, sí, ja ho sé, alguns em diran que d’ençà que en Josep… la mort d’en Josep va ser un cop molt dur, però tu dins d’aquella fragilitat hi amagaves una gran força.

Una força que coneixien i que de fet sempre coneixeran tots els teus amics i amigues i que deixaves emergir fent moltes coses, deixant aflorar la teva generositat a cada moment i sobre tot parlar i no parar.

Nosaltres vàrem ser molts anys veïns i en la nostra infantesa vam compartir moltes coses, de fet en molts moments et comportaves com la meva germana gran, de fet t’hi has comportat en certa manera gairebé sempre, en els meus ensurts greus de salut, sempre m’has fet costat, amb en Josep mentre va ser entre nosaltres i la darrera, ja tota sola, portant aquells ànims tan necessaris quan hom passa un mal tràngol…

Te n’has anat sense fer fressa, com aquell qui diu, de puntetes, com tal de no molestar…

Segurament no m’ha sortit l’escrit que tu et mereixeries, però en aquests moments no he estat capaç de fer-ho millor.

Adéu Margarita, el teu cos ens ha deixat, però tu continuaràs al cor d’aquesta legió d’amics, entre els quals naturalment també m’hi compto.

Nota: Els pixelats són per protecció de dades.

Manel Mayor                                  24 de setembre de 2019

Ja fa nou llarguíssims anys que ens vas deixar, nou anys sense poder gaudir de la teva companyia, de les teves rialles, de les ganes de viure que sortien dels teus ulls, de la teva senzillesa… fa nou anys ja, que no podem gaudir d’aquelles converses sense fi, en les quals polemitzàvem incansablement, però que gràcies o per culpa dels nostres esperits de caràcter polític acabàvem posant-nos d’acord.

Malgrat el pas dels anys, continues ocupant un lloc preferent en els meus pensaments.

Aquest any arribo tard, molt tard  a la nostra cita anual i espero, de fet n’estic segur que m’ho perdones. De fet el meu retard ve motivat per la mort d’una amiga de la meva infantesa, la qual m’ha ben destarotat i ja en parlaré en profunditat en un altre moment.

Sé, i això ho he dit algun altre cop, que els que em coneixen les meves conviccions i les meves creences, trobaran la mar d’estrany que tingui aquestes converses atípiques amb tu, jo hi trobo o més ben dit, em cal explicar que és la manera amb la qual sóc capaç d’escriure sobre tu o és com m’hi he acostumat, segurament perquè el meu subconscient es nega a admetre la teva pèrdua.

Ho deixo aquí, perquè l’emoció m’aclapara i les llàgrimes comencen a entelar-me els ulls.

Manel Mayor                                        19 de setembre de 2019