Segons sembla, els darrers bons resultats d’ERC, n’hi ha alguns que encara no els han paït, sobretot els de les darreres eleccions Europees i això els du a esmerçar tots els seus esforços, a intentar demonitzar aquest partit.

No parem de sentir i de llegir, que l’origen de tots els mals de Catalunya, rauen en les malvestats d’ERC. Tan li fa que el discurs vagi a càrrec del PP, com de C’s, com del PSOE, com de totes aquestes associacions, que sorgeixen al seu voltant i que s’emplenen la boca de democràcia, tot i que la seva estimació per aquestes essències, és més aviat dubtosa.

Al President de la Generalitat, al qual també li tenen el dit a l’ull i probablement tot el puny, només fan que exigir-li, que abandoni la companyia d’ERC i li prometen que si ho fa, tot irà millor per Catalunya, que aquests independentistes l’estan portant pel mal camí… El que no volen entendre, és que a diferència d’ells, que els hi costa pair el que succeeix a Catalunya, la postura política del President Mas, no és pas fruit d’un mal de ventre, ni de que algun dirigent malvat d’ERC l’hagi enverinat, el President Mas, està seguint el mandat del seu Poble.

Malgrat que els partits independentistes, bé, a mi m’agrada més dir, els partits que volen la independència de Catalunya, no son pas aliens a aquest procés tant il·lusionant i engrescador, el cert és que és el poble qui l’està empenyent i això senyors no hi ha qui ho aturi. Per molts sopars de duro i moltes històries per no dormir, que ens vulguin vendre.

En quan a l’objecte del principi de l’escrit, l’ERC, només manifestar, que és un partit d’esquerres, que busca el millor per la seva gent i evidentment per poder dur-ho a terme, ens cal ser independents, perquè només llavors disposarem de totes les eines d’un Estat.

Manel Mayor                                                                          19 d’Agost de 2014

Tot i que sembla que es torna a posar de moda, l’expressió xarnego, de sempre m’ha estat molt antipàtica, és un mot aquest, que sembla procedent de la Catalunya Nord i de Gascunya i que s’emprava de manera despectiva, vers els forasters no adaptats, que és amb el sentit que jo sempre l’he vist utilitzar, bé, de vegades entre amics l’utilitzem per fer broma.

El cas és que jo personalment, trobo del tot inadequat el mot, per referir-se a mestissatges, tant ètnics com culturals i com que m’és tant incòmode la paraula, em limito a emprar-la exclusivament per fer broma amb amics, perquè així n’eliminem la part despectiva del mot.

Tot això ve lligat, als comentaris despectius que rebem, els que tenim cognoms no originaris d’aquest el nostre País, de Catalunya, i no pas dels que si li tenen, que també n’hi ha que ho fan, sinó d’aquells que com nosaltres, també tenen arrels foranes, però… I aquí ve la part lletja, no poden suportar que ens sentim catalans de soca-rel. No saben, no poden o no volen entendre, que aquesta és una nació de diversitats, no és una nació ètnica, sinó multi ètnica i aquesta és una de les nostres grans fortaleses.

Jo em sento pertanyent a una sola cultura, la meva, la d’aquest País, malgrat hagin intentat encolomar-me’n una altra, que no he sentit mai com a meva, amb això no vull pas dir que bandegi, ni que menystingui les altres cultures, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, m’agrada explorar altres cultures i n’aprecio els seus valors i les seves virtuts, malgrat no les senti com a pròpies. Ètnicament en canvi, em sento mestís i no pas de dues sinó de més, això jo no ho considero pas una mancança, sinó que per mi és una virtut i al igual que al meu País, em fa més fort. Catalunya ha estat de sempre, terra de pas i d’acollida i aquest ha estat un dels motius que ha nat emmotllant aquesta terra i els seus habitants.

No em serveix la rèplica de l’explotació, perquè els causants no eren pas els catalans, sinó uns catalans que explotaven forasters i indígenes. Aquestes llegendes que tant els hi agrada explotar a alguns, que presenten els catalans com a rics i els nouvinguts com a  víctimes és demagògia pura. Per posar un exemple recent, en aquesta època d’esplendor falsa de la construcció, no han estat els catalans qui n’han tret profit, sinó que ho han fet alguns catalans i d’altres que mitjançant aquests alguns, s’han enriquit des de la llunyania, en canvi els catalans en la seva immensa majoria, no n’hem pas tret cap profit i en canvi hem acollit de més bona o més mala gana, unes immenses onades d’immigració d’arreu.

Tornant al principi, crec que és un error de grans magnituds, fer reviure aquest mot, que té tendència a generar malfiances i recels. Sé que el temps i les circumstàncies m’han fet tornar molt malfiat i tots aquests moviments aparentment molt inofensius, em fan molta mala espina, doncs els hi veig la clara i malèvola intenció de fracturar la nostra societat i l’objectiu de crear i eternitzar guetos, trobo molt més adequat el mot mestís.

Manel Mayor                                                            18 d’Agost de 2014

Les paraules diuen el que diuen i no van més enllà, però tenen el seu veritable significat, dins el seu context, fora d’ell poden canviar el significat i el sentit que se’ls hi ha volgut donar. Dic tot això, perquè hi ha qui és molt aficionat a treure les paraules de context i fins i tot a tergiversar-les.

L’unionisme continua sense arguments i a manca d’aquests, utilitza la desqualificació, l’insult, l’amenaça i el menyspreu més matusser. Acusen als independentistes, de manera reiterada i continuada, de tenir i generar odi envers Espanya.

Començaré a rebatre els seus diem-ne arguments? Els hi personalitzaré uns fets que ens son molt comuns, entre gran quantitat de catalans, que volem la independència del nostre País i em permetran que utilitzi lleugerament la ironia. Mirin odio tant Espanya, que em vaig casar amb una espanyola, una noieta extremenya, que va venir a viure a la meva població, allà on vaig néixer, d’això en fa quatre dies com aquell que diu, gairebé quaranta anys ja, doncs ella aquesta dona que ha compartit la seva vida amb mi, estima la seva terra d’origen com és natural i a la terra que la va acollir, naturalment la té com a seva i lluita per ella. Odio tant Espanya, que estimava enormement a un dels meus avis vingut de la llunyana Andalusia, que com és ben normal, estimava aquella terra que el va veure néixer, però també estimava aquesta com a pròpia i la defensava a capa i espasa, d’ell també vaig  aprendre a estimar la meva terra.

Crec que he deixat ben clar, que al meu cor no hi té cabuda aquest odi que se’m suposa. En quan al menyspreu, aquest té resposta ràpida i contundent, aquest sentiment és germà de la fatxenderia i cosí germà de la ignorància. En quan a l’amenaça, sàpiguen i tinguin ben clar que el meu poble, la por que li podia quedar,  l’ha arraconada completament i si algú flaqueja pel camí, ja li donarem suport, per foragitar les seves temences. L’insult és l’argument de qui no en té i amb pocs mots està explicat i la desqualificació, podríem dir que és germana de la tergiversació i la manipulació.

Per acabar, encara que sé que no servirà de gaire, per qui ho vulgui saber, aquests que volem la independència de Catalunya, no volem maltractar a ningú, no volem fer els hi, el que ens varen fer a nosaltres, volem un estat de ciutadans, no de súbdits i aquí hi té cabuda tothom, no tenim ni volem generar odi, volem treure’ns el jou que ens té captius.

Manel Mayor                                                         12 d’Agost de 2014

Cada cop que passo per aquest indret i miro cap a mar, m’emprenyo de veure que amb una mica de bona voluntat, hi ha coses que es poden fer millor, fins que coincidint que duia la màquina de retratar, n’he volgut deixar constància.

Com que he viscut molts anys, en aquests barris d’arran de mar, conec molt bé la zona i l’he vist evolucionar al llarg dels anys i per tant no deixen de sobtar-me certes decisions, malgrat hagin estat estudiades i dirigides per tècnics competents en la matèria. Em consta que abans d’haver cobert aquesta darrera part de la riera del Monestir, s’han calculat els cabals almenys dels darrers deu anys, però la pregunta que es fa el meu sentit comú, és la següent: algú va pensar que les rieres s’embruten? Que s’emplenen de matolls, porqueries varies i d’animals vius o morts… I la conseqüència lògica, és que si l’aigua no pot anar endavant, torna enrere, causant totes les malvestats que poden produir unes inundacions.

L’esmentada riera, la gent de la meva edat i les generacions que ens varen precedir, quan érem infants l’havíem recorregut de dalt a baix, havíem recorregut fins i tot, el tram que va des de l’antiga travessia de la riera, a sota de l’avinguda Juli Garreta, aquesta tramada es feia evidentment de genollons. Explico tot això, per fer avinent que amb el tram que va de l’hotel Gesòria a la sortida antiga, que nosaltres anomenàvem la boca del gegant, obert a banda i banda, amb una alçada molt superior a la d’un home, es podia netejar amb certa facilitat, es pot fer ara? O dient que és competència de la Generalitat, ja ho tenim solucionat.

Per acabar-ho d’adobar, tal com mostra la fotografia i les que veureu si cliqueu sobre d’ella, sembla ser que volem fer, com ho diria…Una granja de mosquits tigre? Un parc natural d’insectes varis? Crec que és sabut per tothom, que les aigües estancades, son l’hàbitat perfecte per les larves d’insecte, tal com estan les pendents, no cal ser un expert en física, per determinar que aquestes aigües quedaran estancades, de fet ja ho son.

Manel Mayor                                                               12 d’Agost de 2014

Més que una crítica, aquest meu escrit d’avui, pretén ser un plany i un crit, demanant ajut a qui pertoqui, doncs és un fet que em preocupa i em neguiteja.

Que voleu que us digui, però no m’agrada i m’entristeix que en els mitjans públics, es vagi empobrint la meva llengua, em sap greu sentir pel dret i pel revés, gratis i que no s’empri ni un sol cop, una expressió tant nostrada, com de franc, sempre i sense excepció s’ha de dir alguna cosa, en comptes de quelcom? Arraconar del tot una expressió amb tant de matís com cobejada, per una simple esperada, és per desesperar-se…

Si, tal vegada estimo tant la meva llengua, perquè me l’han volgut prendre, perquè me l’han amagat, perquè fins i tot me l’han prohibit, malgrat que ara no vulguin que sigui dit, encara que és ben cert. Jo, malgrat que ho pugui semblar, no vaig poder estudiar la meva llengua a l’escola, ni a l’institut, als dos llocs hi vaig haver d’estudiar en castellà. Però malgrat tot això i a desgrat dels impositors, la meva vida l’he fet sempre en català, penso i somnio en català, simplement perquè és la meva llengua, que no considero ni millor ni pitjor que qualsevol altra.

La finalitat que tenia la imposició de la llengua castellana, no era pas que aprenguéssim més d’una llengua, era simplement la substitució de l’una per l’altra, però certament els hi va sortir el tret per la culata i a diferència d’ells, dominem totes dues llengües. Els que no varem poder gaudir del dret aprendre en la nostra llengua, ens ha estat força complicat i ho hem anat superant amb esforç i bona voluntat.

Ja per tancar aquest escrit, un prec o una demanda, anomena-ho com vulgueu, no estalvieu en els nostres mitjans àudio visuals, en correctors lingüístics, que ens fan molta falta i ens calen també en l’assessorament del doblatge, no empobrim la nostra llengua, que és una mostra viva de la nostra cultura. Un  petit incís, al món publicitari, li calen de manera urgent i necessària.

Segurament trobareu que la fotografia que encapçala aquest escrit, no té res a veure amb el text i tindreu tota la raó, no he trobat cap imatge que s’hi digués, però de fet una imatge de natura, també és cultura.

Manel Mayor                                                             12 d’Agost de 2014

Tot i que temps enrere ja en vaig parlar, pel que veig i llegeixo, sembla que n’hi ha que no ho entenen o s’entesten a tergiversar, el significat d’aquest mot tant nostrat, si, em refereixo al seny. Els catalans som titllats sovint, de poc donats a les lluites i a les confrontacions, que les defugim, vaja i llavors surt a col·lació el seny, definit com a sinònim de covardia.

Bé anem a pams, d’entrada el seny, defineix una actitud d’intel·ligència, que indica que s’ha de lluitar amb les armes que ens son més propícies i en el moment o moments més adients, res a veure amb la covardia. En quan a aquesta suposada covardia innata dels catalans, només unes mostres de coherència, si el Poble català hagués estat un poble covard, faria anys i panys que hauríem desaparegut i amb nosaltres la nostra cultura, la nostra història i la nostra llengua, perquè la nostra por, ens hauria fet aplegar als desitjos, que de sempre ha tingut Castella per fer-nos desaparèixer, però als fets em remeto i res més lluny de la realitat.

Per acabar de fer-nos equilibrats, al tantes vegades anomenat seny i afegim la rauxa, si, aquella que tant han temut els castellans i per acabar-ho d’adobar, som molt tossuts, col·lectivament vull dir, tot i que individualment n’hi ha que també ho som i molt.

Fa tres-cents anys, amb la derrota militar que varem patir i la subsegüent i criminal repressió que va patir la nostra terra i el no menys cruel Decret de Nova Planta, pensaven que era qüestió de temps fer-nos desaparèixer, que amb la duresa i la cruesa que érem tractats, no ens quedaria cap més remei que acotar el cap. Bé, a la vista està que no ha estat pas així.

Durant aquests tres-cents anys, no hem deixat de lluitar, i quan ens hem rebel·lat, hem triat la lluita equivocada i sense exèrcit, el seu sempre ens ha acabat derrotant, els temps però, han canviat i n’hem après i molt, ara continuarem lluitant sense treva i fent servir les armes que millor ens van, les de la democràcia i de la raó, aquelles de les que els nostres contrincants n’estan tant mancats, ara fem servir el seny per triar les armes i el moment i la rauxa per liderar el poble cap a la llibertat.

Manel Mayor                                                                     09 d’Agost de 2014

Crec que tots els qui estem més o menys implicats políticament, en aquest procés tant engrescador de la independència del nostre País, sabem i estem plenament convençuts, que totes les nostres organitzacions estan farcides de talps unionistes. Malgrat que alguns s’ho pensin, tampoc és que anem amb el lliri a la mà, probablement ens falta a tots plegats, un xic més de mala llet.

Vista la imatge aquesta que solem donar o volen fer creure que donem, aquests elements d’ultra dreta de “manos limpias?” tenen la barra, de fer gala d’una enorme prepotència i esbomben a tort i a dret, que tenen talps escampats a l’ANC, a Òmnium, als partits polítics… En fi a tot aquella entitat que faci olor de independència, amb el suport i els diners de les clavegueres de l’Estat, directament gestionades pel Ministeri de l’Interior.

Bé, tampoc ens expliquen gaire res de nou, si més no, posen a la llum pública allò que molts de nosaltres sabem i denunciem, per estar en alerta contínua, com ho diria… Deixen amb el cul a l’aire a més d’un. Probablement el seu objectiu, sigui un altre, podria ser que ens volguessin espantar per aquests camins? La tornen a errar de nou, la por, ja fa temps que l’hem foragitat del tot dels nostres cors i de les nostres ments.

Bé senyors unionistes, estem preparats per la lluita, estem preparats per guanyar aquella guerra, que va començar fa més de tres segles i de la qual hem perdut moltes batalles, però que estem segurs que guanyarem la darrera i amb ella la guerra.

Manel Mayor                                                          08 d’Agost de 2014

Ho dic de debò, sense ànim de fer comèdia, se’m fa difícil d’entendre, que encara hi hagi gent de bona fe, que cregui que a l’Estat Espanyol, es pugui crear un Estat Federal. Estan alerta dels esdeveniments polítics d’aquest anomenat estat de les autonomies? En son conscients, del tracte rebut al llarg d’aquests darrers trenta-sis anys? Dels incompliments continuats i sistemàtics? Recorden el darrer pacte financer, que va signar el Conseller Castells amb el govern Zapatero? I que ha estat sistemàticament incomplert?

Sincerament, crec que aquestes preguntes, no poden tenir una resposta positiva menada per la lògica, solament la poden tenir, si es té una enorme fe, en aquells que ho prediquen, jo, és ben evident que no els n’hi tinc gens ni mica.

D’altra banda és ben sabut, que en realitat, en un estat federal,  no hi creuen ni socialistes ni molt menys els populars, per molta comèdia que facin i de manera continuada, fins i tot m’atreviria a dir, que desconeixen el sentit real de l’expressió i ja disposat a ser atrevit, m’hi jugaria un pèsol, que ells ho veuen a semblança de les seves federacions esportives, una, la que mana, amb seu a Madrid i les altres a obeir. De fet la democràcia, també l’entenen així.

Atès tot allò expressat en els paràgrafs anteriors, em sembla prou evident, que aquells que no ho fan de bona fe, ni aquells que no tenen una fe inesgotable i que inexorablement i de manera continuada ens martellegen i ens martiritzen, alguna cosa inconfessable hi tenen a guanyar, perquè és que a més a més, per intentar convèncer a tots els descreguts, que no ho oblidin, som molts i cada cop en som més, no s’han pres ni tant sols la molèstia, d’aplegar cap argument amb una certa solidesa, els únics arguments que ens engeguen, son els de la por, del menyspreu i de l’insult.

No hi pateixin, nosaltres continuarem fent via i tirant endavant el procés aquest tant il·lusionant, que ens ha de dur cap a la llibertat, mentre tant, continuïn insultant, amenaçant, mentint i vivint en el seu món irreal, que a nosaltres, al meu Poble, ni res ni ningú l’aturarà.

Manel Mayor                                                          07 d’Agost de 2014

Ja quan va sortir a escena per primer cop, me’n vaig mal fiar i així ho vaig fer saber al meu entorn, me’n vaig mal fiar tant d’ella, com de la gent que l’acompanyava en la ja famosa plataforma PHA, més efectista que efectiva, si, estic parlant d’Ada Colau.

Me’n vaig malfiar deia, com em malfio, de tot aquell que va de perdonavides i de salva pàtries, deia representar una nova forma de treballar pel poble, amb el poble, fotent a parir a tos els polítics i posant-los de passada tots al mateix sac, tant ella com els seus col·laboradors, no se’n estaven de dir, que l’única manera d’ajudar als desnonats i als que estaven en perill de ser-ho, era el seu moviment i que ells no feien política…

Temps després, resulta que aquesta senyora, sembla ser que tocada amb una vareta màgica, havia de resoldre tots els problemes del País, amb una nova manera de fer política… Però resulta que tal com jo mateix i d’altres varem intuir, de noves polítiques res, sinó tal com jo mateix denunciava en un article escrit ahir, referint-me a ella i altres que com ella, fan la vella política d’aplicar les teories lerrouxistes, amb aquesta capa, amb aquest vernís de progressista salva vides internacionalista.

Segons llegia avui, aquesta senyora tant progressista, que diu estar al costat dels més desvalguts, té la barra i la pocavergonya d’afirmar que Catalunya i Espanya poden compartir pis. Sàpiga senyora, que jo i ja alguns milions com jo, no volem compartir pis amb qui ens extorsiona, amb qui ens escanya, amb qui fa tres segles que ens vol fer desaparèixer… Si vostè ho vol fer, deu saber que hi guanya, vostè mateixa, però no entabani a gent de bona fe, que volen sortir de la misèria i no veuen com.

Voler portar algú a la llum, no és portar-lo dins un túnel farcit de llums fluorescents, sinó ben al contrari, és treure’l de la obscuritat cap a la llum de dia, clara i neta. Menys demagògia i més política, senyora meva.

Manel Mayor                                                       06 d’Agost de 2014

L’ambigüitat i el confusionisme, sembla ser que s’està apoderant, de la podríem dir-ne esquerra extrema, Podemos, Podem, Guanyem i fins i tot hi podríem afegir certs dirigents d’ICV, a totes aquestes virtuts, hi podríem afegir el fer la puta i la ramoneta, tant bé que ho feia el senyor Duran i ara sembla que li han sortit competidors.

Segons la teoria revolucionària d’aquestes excel·lències progressistes, sembla ser que no es pot ser d’esquerres i ser català, tot i que en les seves manipulacions de la confusió, diuen que reconeixen la Nació catalana, de cop i volta, sembla ser que aquesta és molt petita i molt insignificant, o bé no es pot comparar a la gran Nació Espanyola, tenen sempre a punt, aquella antiga teoria lerrouxista, de que els nacionalismes son provincians, son excloents… Els nacionalismes dels altres és clar, perquè si gratem una mica, veurem com els hi surt, la seva incondicional pertinença, a la gran Nació Espanyola.

Sembla ser, que aquests moviments, tenen la finalitat d’ensorrar o almenys d’intentar-ho, el moviment sobiranista, però malgrat els esforços que hi estan esmerçant, ho tenen certament complicat. No hem pas d’oblidar, que el ventall ideològic que inclou el sobiranisme és molt ampli, doncs va des de la dreta, diguem-ne civilitzada, CIU, passant per la centralitat d’esquerres,ERC, fins a l’esquerra més radical, que alguns l’anomenen fins i tot antisistema. I encara un aspecte més important, el nostre moviment, el nostre procés, s’ha construït des de la base, dit d’una altra manera, és el poble que empeny els partits polítics i les elits i no pas a l’inrevés, per això estem tant convençuts que guanyarem.

Un darrer apunt que no em voldria pas deixar, nosaltres per convèncer la nostra gent, utilitzem arguments basats en el criteri, en el sentit comú, fugim sempre de l’insult i la desqualificació. Tot i que si hem d’atacar aquell que ens ataca i ens insulta, també ho fem i jo el primer.

Manel Mayor                                                           06 d’Agost de 2014