Ja fa quaranta dies ben o mal comptats que estem confinats, i jo estic tenint la sensació d’empresonament, com suposo que li passa a més gent.

Pels que viuen sols o pels que només ho compartim amb la nostra parella, estem tenint la sensació de rutina de presó, tot el dia tancats a dins i una estoneta caminant pel terrat o el jardí o la terrassa, depèn del que disposi cadascú.

Després d’un mes de confinament i més veient les irresponsabilitats governamentals, ja comencen a sortir els efectes col·laterals, angoixa, mala lluna i estat no depressiu, però gairebé.

Espero que els meus mals presagis no es complexin, però per mala sort o perquè normalment l’encerto… em temo que no m’equivocaré pas massa.

Avui podria tornar a parlar de les incongruències i dels paranys que ens vol anar parant el govern de Madrid, però només i faré un apunt.

Ara que fa més de quaranta anys de l’aixecada de camisa dels pactes de la Moncloa, és ben evident que varen servir per amnistiar els criminals franquistes i per tornar-nos a col·locar el dogal de la monarquia borbònica, però de tot això segurament en parlaré en els dies que vindran.

Em sembla que hauré de revisar el meu magatzem d’adjectius, perquè amb els que tinc a mà ja no dono l’abast per enumerar les barbaritats, les incongruències i les injustícies més sonades, que probablement voregen la prevaricació.

La cosa és tan bèstia que no sé per on començar, després de rumiar-m’hi una mica, començaré per la irresponsabilitat de començar el desconfinament, que hauria de ser progressiu fins i tot amb els treballadors més necessaris dels que no són essencials, sense poder fer els tests per determinar si són positius o negatius en coronavirus. Tancaré aquest paràgraf amb la denúncia evident, que aquest govern prioritza la recentralització a resoldre coherentment els efectes d’aquesta pandèmia.

Això que avui comentaré, ja fa dies que em volta pel cap, de fet es pot dir que tota la setmana però així i tot, he deixat que anés fermentant per poder ser més just en les meves apreciacions i mirar de no deixar-me endur per la passió, d’altra banda ben lògica pels fets que estem vivint i patint.

També es podria resumir sense faltar a la veritat, que no sabia com posar-m’hi o com acabar d’enfocar-ho correctament.

Segur que tothom recorda com va perdre el cul el govern de l’estat, per anar a rescatar la banca privada, que no oblidem pas, que estava en fallida tècnica per culpa dels seus errors i de la seva cobdícia.

Ara, quan a causa d’aquesta pandèmia, tota l’economia ha de menester un esforç extraordinari perquè no se’n vagi tot a can pistraus, ells, el govern, miren cap a un altre cantó.

Que voleu que us digui, que m’aixequin o em vulguin aixecar la camisa em molesta d’allò més, però que pretenguin tractar-me d’idiota em treu de polleguera i això és el que estan fent dia sí, dia també des del govern de les Espanyes.

En comptes de reconèixer, que tal vegada no van mesurar prou bé l’abast d’aquesta pandèmia i actuar en conseqüència prenent exemple d’altres països, doncs no, fan allò que han fet sempre, no baixar del burro fins que ja no hi siguin a temps.

Em moro de ganes de parlar del virus de la corona i la corrupció que porta de sèrie, però m’aguantaré i faré comentaris més productius, em centraré amb les conseqüències del coronavirus.

Bé, no us amoïneu pas, que no vull pas jugar a fer de científic ni de metge, ja me’n lliuraré com de pixar-me al llit, els meus comentaris aniran dirigits cap al fet i l’estat anímic del confinament domiciliari que estem patint, ja que gràcies a la insolidaritat de quatre curts de gambals i la terrible incompetència i lentitud del comitè de crisi, això segurament serà llarg.

Ignorants, passotes, insolidaris o simplement curts de gambals, ja em perdonareu però són els adjectius més suaus que em venen al cap en aquests moments, en veure la pocavergonya d’alguns habitants de les dues grans ciutats per excel·lència.

Si a tot això hi afegim la ineptitud manifesta dels governants, és per estar molt i molt preocupat, no ja només per les conseqüències de la pandèmia, que ja és prou greu, sinó per unes altres, la magnitud de les quals desconeixem i desconeixen els experts en aquests moments, em refereixo a la síndrome de l’empresonament que podem patir tots plegats i més encara sí el confinament s’allarga sine die.