Ja fa cinc anys que te’n vas anar, però no pas del tot, perquè de fet encara continues entre nosaltres. Porto tota la setmana pensant en avui, ja que vaig decidir no fer públics escrits d’aquells en què tenim un diàleg fictici, porto tota la setmana deia, perquè com diu en Marc, el meu fill, hi dates que no s’obliden i aquesta ja en pots estar ben segura, tots els que t’hem estimat i et continuem estimant, no l’oblidarem mai.

Si noia, ja ho veus, torno a fer aquests diàlegs ficticis amb tu, segurament perquè la manera més senzilla de parlar de tu, deu ser parlar amb tu. Quan faig aquests… no sé com anomenar-los, exercicis, experiments? Tant li fa, crec que és una manera d’estar a prop teu, de fet quan ho faig, em sembla que estic a punt d’agafar-te la mà, de fer-te una abraçada, encara que sé que és una vana il·lusió, per moments sembla real del tot, almenys a mi m’ho sembla.

Ara que fa uns mesos vaig estar ben a prop d’abandonar aquest món, vaig pensar molt amb tu i ben segur que la teva força, aquella força d’esperit tan ferma, és la que em devia donar forces per superar el tràngol, aquell ensurt tan bèstia que vaig patir.

Tot i que encara em costa fer-me a la idea, que aquell fet desgraciat no té marxa enrere, miro de fer el cor fort, però quan em passa com ara mateix, que veig la teva imatge tan nítida que sembla real, no ho puc evitar, tot seguit m’espurnegen els ulls i ja noto com em regalimen les llàgrimes galtes avall i per uns instants sembla que puc alimentar la il·lusió de què allò no ha passat mai.

El cert però, és que ja han passat cinc anys i me n’adono cada dia més, que vas ser molt important per les nostres vides, per això juntament amb el nostre dolor et donem mostres del molt que t’hem estimat i et continuem estimant.

Manel Mayor                                                       18 de setembre de 2015

Avui us adonareu, que el meu escrit traspua una mala llet que no és gaire o gens habitual en aquesta tribuna que és el meu bloc.

És que quan parlo d’aquesta mena de gent m’indigno de manera automàtica, m’estic referint a n’aquests impresentables de C’S, els quals basen tota la seva acció política en l’insult, l’improperi i la desqualificació sistemàtics, sense oblidar-nos de la seva ofensiva continuada, en contra de la llengua natural de Catalunya i de tot el faci olor de català, encara que sigui lleugerament.

Aquests individus que fan de cavall de Troia de manera totalment impune i continuada, que provoquen en quant tenen la mínima ocasió i a més ho fan de forma barroera i amb total manca d’educació, tenen la barra de voler donar-nos lliçons de democràcia, s’ha de ser molt poca-solta i molt barrut…

Pel que es veu, aquesta fauna porta a tot arreu allà on actua, la mateixa manera de fer. Avui sense anar més lluny, mentre feia un volt pel passeig, he vist la seva marca, s’han dedicat a tapar tots els cartells de Junts pel Sí, amb cartells seus amb l’efígie de la seva cap de llista a Barcelona, els altres es veu que no els molesten, molt democràtic tot plegat…

No en parlo gaire sovint d’aquesta gent, per no donar-los una rellevància que ni tenen ni es mereixen, però avui no me n’he pogut estar. Segur que esteu pensant, renoi i del PP no en parla aquest? Doncs sí, d’aquests també en parlaré, de fet ja ho faig més o menys sovint, tot i que no els hi vull fer propaganda. Sí amb la Sánchez Camacho estàvem distrets, amb aquest dropo que han col·locat de cap de llista, també tindrem material per parlar-ne.

Aquest personatge, en Garcia Albiol, tot el que té d’alt ho té de ruc, ens demostra cada dia que de cultura poqueta, en canvi de xenofòbia en té per donar i per vendre. El seu minvat cervell, l’hi deu impedir adonar-se que cada cop que obre la boca la caga, ell que és un expert en crides xenòfobes, ens vol donar lliçons de convivència, quins pebrots que té!! D’aquesta democràcia que diu defensar, de ben segur que no en té ni la més remota idea del que significa, sinó no s’explicaria la seva penúltima rucada: si guanya el sí, farem una gran manifestació per oposar-nos… patètic, com he manifestat al principi d’aquest paràgraf, tot el que té d’alt ho té de burro.

Tot i que em podria estendre molt més, ho deixaré aquí, ja que no es mereixen que els hi faci més divulgació.

Manel Mayor                                                            17 de setembre de 2015

Començo a escriure quan encara som dilluns, però com que ja estem a les acaballes, de ben segur que l’acabaré dimarts. Avui dilluns he escrit una frase al meu mur de facebook, no perquè fos bonica o ocurrent, sinó perquè retrata amb força fidelitat la reacció a uns fets que em preocupen i que he estat tot el dia pensant-hi, no es tracta de fets aïllats, bé, tampoc és que passin molt sovint, però sí amb molta més freqüència de la desitjada, no volia pas dir això exactament, perquè la desitjada evidentment seria zero, sinó que ja comptem que ens ho etzibin des de l’extrema dreta, però malauradament arriba ja a gent que en un principi podríem considerar normals.

La frase en qüestió és la següent: generalitzar, posar tothom al mateix sac, és una arma llancívola certament perillosa, pensem-hi. Generalment, com molt bé diu una persona que estimo molt, posem-nos-hi tots i que s’escapoleixi qui pugui, quan ho fem és de bona fe, sense adonant-se del mal que podem provocar.

Com es produeixen aquestes situacions? De manera molt simple, comença quan de manera totalment indecent, alguns insulten unes persones, pel simple fet de pertànyer a un grup organitzat que té idees diferents de les seves, comportament que jo gosaria qualificar de feixista, aleshores apareix l’arma llancívola, com que sabem d’on provenen, a quins grups pertanyen, generalitzem i atenció, estem a una passa de caure en el mateix comportament i estigmatitzem a persones completament alienes als comportaments denunciats, per això mateix acabava la frase amb la paraula pensem-hi.

Tot aquest escrit, l’han generat uns fets molt desagradables ocorreguts aquest diumenge al matí a la meva ciutat i que a més a més afectaven entre d’altres, a una persona a la qual li tinc molta estima. Uns energúmens, s’han dedicat a insultar i menysprear, a les persones que estaven a la paradeta que il·lustra la fotografia.

Voldria deixar molt clar, que el que no té justificació possible, és el detonant o sigui la desqualificació i els insults, la generalització, normalment és una reacció defensiva vers aquests comportaments indignes, però no estarà de més que hi pensem.

Manel Mayor                                                   15 de setembre de 2015

No sé si és que sóc jo que no ho sé entendre o és que n’hi ha que s’han menjat l’enteniment, perquè costa de creure. Ja que s’han dedicat a bombardejar-nos i més que ho faran els pròxims dies, dient falsedats i coses sense sentit, ho vull analitzar encara que sigui esquemàticament.

Començarem per aquests d’UNIÓ, que es defineixen com a nacionalistes i paradoxes de la vida, no volen la independència de la seva Nació, si més no, la que diuen defensar, si més no estrany, molt estrany. Perdoneu la meva ingenuïtat, però és el primer cop a la meva vida, que presenciï-ho que uns que s’autoproclamen nacionalistes, en uns moments que es té el suport majoritari del poble, s’estimen més restar sotmesos i demanar quatre engrunes. És moment de tenir seny, diuen. Malauradament, fan com els ocupants, confonen el seny amb la covardia, no senyors no, tenir seny no vol pas dir ser covard, el seny és una manera de lluita, és utilitzar les armes possibles en el moment adient i pel que fa al seu eslògan, no puc, m’és impossible estar-hi d’acord, ara és moment de tenir el seny just i necessari i la rauxa adient per a cada circumstància.

Els de CSQEP, també em tenen ben desorientat, ostres, és que no sé quina part no entenen del no i per ser un xic més extensos, que és el que no han entès del no, perquè no pot ser i a més és impossible. I no és que ho diguin només els del PP, que diríem mira, igual a les properes guanyen els altres, no, és que els altres, el PSOE, també són del mateix parer i no pas d’ara, que també, només cal recordar les floretes que ens va dedicar en Felipe González, haureu notat que no l’hi he dit senyor, perquè tal com diu la dita, de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, si voleu, fins i tot podem fer memòria de la seva actuació, essent president un altre que mentia més que parlava, el president Zapatero. I si ho entenen, aleshores és que tenen una fe digna d’un missioner o és que són mesells de mena.

És que em costa molt d’entendre-ho, de debò es poden creure, que algun dia formaran part d’una majoria al Congrés espanyol, per canviar la seva sacrosanta constitució i que els hi deixaran fer un referèndum? Perdonin, però això ja passa d’ingenuïtat, en aquest moment no se m’acudeix un qualificatiu adient, que no sigui sospitós de poder ofendre, per tant, com que considero que en tot moment hem de ser elegants i educats, me l’estalviaré.

Manel Mayor                                                     13 de setembre de 2015

Ara que tot just ha passat la Diada d’enguany, però l’ambient encara té flaire de llibertat, em disposo a escriure encara no sé el què. Tot i que aquest any, a causa de les meves mancances físiques, no he estat en condicions d’anar a Barcelona, el meu cor sí que hi era, segur que molts dels que hagués tingut al meu costat, han notat el meu escalf, doncs junt amb el cor, també hi havia el meu pensament.

He viscut una Diada diferent de com m’hauria agradat, m’ha faltat estar entremig d’aquell munt de gent il·lusionada i esperançada, amb un únic desig desglossat en dues paraules: independència i llibertat, però tot i així, aquest desig de llibertat sembla talment que viatgi per l’espai, perquè tot i estar i viure-ho a molta distància, encara tinc la meva pell impregnada d’aquest aire de llibertat.

Al viure aquest dia de manera tan diferent, he estat escoltant més… com ho diria, impertinències, pixades fora de test… totes elles en referència a aquest dia tan especial per tots nosaltres.

Perquè se m’entengui bé, les manifestacions que escriuré a continuació, no són pas per excloure a ningú, ni tan sols per indicar a ningú el que ha de fer, ja me’n guardaré pla bé, doncs crec que tothom és lliure de pensar el que li plagui. Dit això, m’agradaria deixar clar, que la Diada, l’Onze de Setembre, així amb majúscules, quatre valents i agosarats, ja la commemoraven durant la dictadura, evidentment no celebraven cap festa, era una jornada de lluita, de reivindicació d’unes llibertats perdudes, que encara no hem recuperat, per això mateix, em sembla del tot indecent, que se’ns digui que ens volem apropiar de la Diada de tots.

No existeix en cap racó de món ningú tan ximple, que sigui capaç de celebrar una derrota amb una gran festa, els catalans tampoc. I quan dic els catalans m’estic referint a tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, doncs jo no em dedico a fer anàlisis de sang ni d’ADN, que només faltaria, jo mateix sóc d’orígens ben diversos i català de soca arrel, perquè això és una qüestió de voluntat. Ja me n’estava anant del tema, evidentment, la nostra lluita és pacífica i democràtica i les manifestacions les fem amb marcat caràcter festiu.

Tornant a la suposada apropiació de la Diada, no sé si se n’adonen però els que es volen apropiar no només la Diada, sinó el seu significat, són els que l’han volgut convertir en una festa. Això no impedeix que cadascú faci el que li doni la gana, que lluiti o que faci festa, però si us plau, no tergiversem els fets, ja que això sí que fereix els sentiments majoritaris d’un poble, que el que vol és la llibertat.

Manel Mayor                                                       12 de setembre de 2015

Aquest, el noi de la cueta, en Pablo Iglesias cada cop que el sento parlar o llegeixo les bajanades que diu, em sembla més ximple, fins i tot me’n faig creus que un cervell tan limitat, hagi pogut encabir els coneixements necessaris per obtenir una llicenciatura.

Em sembla de molt mal gust, no només insultar al President de la Generalitat, que ell sí que representa als catalans, doncs no en va el varen votar una majoria, aquest xicot en canvi, no representa a ningú al meu País. I també trobo extremadament greu, la seva incontinència verbal insultant els holandesos, titllant-los, per dir-ho suau, de passants de drogues. Els seu cervell o el seu nivell cultural, no deu ser prou, per discernir entre un cau de consumidors de droga i un país que l’ha despenalitzat per foragitar les màfies.

I tampoc deu ser prou intel·ligent per intuir que quan algú es vol emmirallar amb Holanda, no fa expressament en aquest camp, sinó que ho fa en el seu desenvolupament econòmic, en el seu nivell social i en les seves llibertats, probablement massa per la seva curta visió.

També li voldria dir, que es pot estalviar les seves lliçons de democràcia i de dir-nos el que hem de fer i el que hem de pensar, que per fer-ho no l’hem pas de menester, ja ho podem fer solets, que sempre ho veurem més clar, que algú que no en té ni la més remota idea, de què som i què pensem els catalans.

Manel Mayor                                                       10 de setembre de 2015

Deia en Lluís Llac en un míting de JUNTS PEL SÍ, una frase que ha fet fortuna: no mireu d’on ve el vent, nosaltres som el vent, si ens la mirem bé, aquesta frase té molta similitud amb el moviment ciutadà, que ens ha dut a fer créixer aquest procés, fins a convertir-lo en quelcom que no té aturador, com el vent que és imparable i fa sempre el seu camí.

La feina dels que ja fa molts anys creien, crèiem, que la independència era  l’única solució per Catalunya, no ha estat en va, però es feia necessària una bona sotragada, de fet, perquè aquest moviment es fes tan gran i imparable, li han calgut dos detonants d’envergadura, la consulta d’Arenys de Munt, que va obrar el miracle de fer-nos veure, que sí que era possible, que només ens ho havíem de creure i per acabar-ho d’adobar, menys d’un any després, la resolució del TC, que va remoure la societat catalana, de manera, crec que definitiva.

Entremig, ja s’havien engegat les consultes populars, a semblança de la d’Arenys, que varen començar a enfortir el moviment i ens va dur cap a la constitució de l’ANC. Perquè les consultes es poguessin dur a terme de manera efectiva, es van constituir plataformes populars i tal com ha passat amb l’ANC, farcides de voluntaris.

Tot el que he explicat, ho estic recopilant de memòria, de manera que algun petit error d’apreciació hi pot haver, tot i que si hi és, crec que serà mínim, no perquè em cregui infal·lible, que no és el cas, sinó perquè sempre que m’ho ha permès la meva salut, m’hi he entregat amb passió i és clar, el que es fa amb passió es recorda molt més.

I vull acabar tal com he començat, ara que ja falten pocs dies pel 27S, bé dues setmanes i mitja i a només dos de la Diada, nosaltres som el vent i com ell, el nostre procés també serà, si no és ja, imparable.

Manel Mayor                                                  09 de setembre de 2015

Avui no tinc bon dia, fins i tot com diu un bon amic, es podria dir que tinc el iogurt agre o per dir-ho clarament i perdoneu la grolleria, estic de mala llet.

Volia escriure sobre aquests poca-soltes que busquen espantar-nos, tot llaçant-nos amenaces de tota mena, com avui l’impresentable Morenés, però vist el meu estat d’ànim, m’estimo més fer-ho de forma més genèrica, perquè avui les diria molt grosses.

Els que em llegiu amb assiduïtat, sabeu que he escrit més d’un cop sobre els que donen o volen donar lliçons, que voleu que us digui, em treu de polleguera, no suporto la fatxenderia dels que ho fan i n’hi ha fins i tot que ho fan amb certa freqüència.

Amb el benentès que el que dóna o intenta donar lliçons. No imparteix coneixements, ni tan sols els divulga, sinó que es limita a menystenir als que son objecte de les seves fanfarronades, dient-los implícitament explícita que són uns rucs i que gràcies a ell o ella, sabran el que han de fer.

De sempre, de fet de tota la meva vida, he intentat aprendre de tothom, de més grans i de més joves, amb més cultura que jo i amb menys i puc dir que me n’he sortit força bé, segurament que si no he après més, ha estat per culpa meva.

La meva eterna gratitud, a tots aquells que han contribuït a fer de mi una millor persona, a tots aquells que han divulgat coneixements i també de manera molt especial, a tots aquells que m’han impartit coneixements, els que sempre consideraré els meus mestres, tant els que ja no hi són, com els que encara em complauen amb la seva presència.

Manel Mayor                                                   08 de setembre de 2015

Normalment quan parlo de Sant Feliu, és per criticar tot el que no m’agrada o bé per recordar com era la meva ciutat anys enrere, però avui ho enfocaré cap a una altra direcció.

Malauradament durant un espai llarg de temps, només hem sortit a televisió com a població, per afers desagradables, delictes, detencions, desgràcies… Sort que a l’estiu hi hem aparegut sovint, però per coses agradables com el Festival de la Porta Ferrada, mireu, fins i tot no me’n sabia a venir.

Ara que el festival ja s’ha acabat, es continua parlant de Sant Feliu per a coses bones i tot gràcies a la Nuri, sí, la Núria Astor, que amb les seves fotografies fantàstiques, ens ha posat de cop al mapa, ja que les seves imatges de Sant Feliu, surten sovint a TV3, a l’espai Temps, tot un luxe.

Avui no volia parlar de res que fos molt transcendent, ves per on, però avui he pensat amb la Nuri, que cada dia ens regala la vista, amb unes quantes fotografies fetes de bon matí i déu n’hi do la transcendència que tenen.

Aquest és un humil homenatge, a una dona que s’estima molt aquesta ciutat que és la seva i com he manifestat més amunt, cada dia ens fa un regal, senzill, però de qualitat, gràcies Nuri.

Evidentment, la fotografia que encapçala l’escrit és de la Nuri.

Manel Mayor                                                   07 de setembre de 2015

Quan esperes quelcom amb moltes ganes, el millor és intentar no pensar-hi massa, sinó l’espera es pot fer eterna i fins i tot tenir una angoixa persistent, en veure que allò tan desitjat no acaba d’arribar mai.

Hi ha diferents maneres d’enfocar-ho, però de fet, no gaire divergents entre si. Una podria ser treballar en moltes coses diferents, per mantenir la ment ocupada i no pensar-hi massa i l’altra, treballar amb la finalitat que l’objectiu del desig vagi pel millor camí possible.

De fet, això és el que ens passa a molts de nosaltres, que no acabem de veure-hi final a aquesta cursa cap a la independència, que tot i tenir-ho molt a prop, ens sembla que no hi acabem d’arribar mai i també n’hi ha d’altres un xic menys optimistes, que en veure que s’acosta la data de les eleccions, ja comencen a veure fantasmes i de tant en tant deixen anar: ja veuràs com sortirà algun entrebanc i ens ho tornaran a allargar.

Ara el que toca és ser constant, valent, optimista i estar disposat a lluitar pel nostre futur col·lectiu, és la nostra oportunitat i l’hem de saber aprofitar.

Malgrat totes les pors que ens volen posar al cos, les mentides, els insults i el joc brut, no ens hem d’aturar i hem d’arribar fins a la meta final, que no és altra que la construcció de la República Catalana, posant-hi cadascú de nosaltres el seu granet de sorra.

Manel Mayor                                                 06 de setembre de 2015