En aquests moments tinc un munt o més aviat un piló d’idees desordenades dins del cap, que es pot ben dir que estan ben apilonades, però miraré de posar-hi ordre.

En primer lloc, voldria preguntar a la presidenta de l’ANC: Com pensa fer la independència ara en aquests moments? A l’estil president Puigdemont? (I amb això no exculpo ningú del govern, però ell n’era la màxima autoritat), per què si és així no cal que ens hi posem o és que té una poció màgica fora de l’abast dels pobres mortals? Com que ben segur que no és així, li demanaria una mica més de serietat.

Algú de vosaltres recorda l’expressió animal polític? O dit d’una altra manera vividor de la política? Doncs aquesta és l’etiqueta que més l’hi escau a aquest personatge anomenat Manuel Valls.

Ben pensat també el podríem anomenar camaleó polític o gira banderes, fins i tot li podríem dir caragirat, si no ja m’explicareu, perquè ell no ho farà, com es pot passar de ser republicà a monàrquic i de socialista a militant d’extrema dreta, sense que li caigui la cara de vergonya.

Un vividor pocavergonya que té la barra de voler ser l’alcalde de la capital de Catalunya, un paio que té més de francès que de català, malgrat els seus orígens i que desconeix completament Barcelona i els seus problemes

Senyor: vagi a fer política a la seva França estimada i deixi’ns als catalans tranquils, o pot ser que allà no el volen veure ni en pintura?

Allez, allez, Monsieur Valls, bon voyage!!

Manel Mayor                          08 d’octubre de 2018

Per molt que ens emprenyi i ens faci sentir malament, haurem d’admetre que som uns babaus i ens empassem totes o si no la majoria de calúmnies que llencen els poders fàctics al carrer.

Si no fos així, seria molt difícil d’explicar que tot just ara ens comencem a adonar que hi ha mitjans d’abast estatal que manipulen barroerament i que no en tenen prou amb això sinó que calumnien als mitjans que no fan com ells.

Fa molts anys que es va emprant aquesta tàctica menyspreable al País Basc i mentrestant aquí ens hem dedicat a mirar cap a un altre cantó, tots recordarem, suposo, el tancament d’Egin, acusant el mitjà i al seu propietari de col·laborar amb ETA, evidentment fins al cap d’una colla d’anys  no es va demostrar que no eren certes les acusacions, però és clar el mal ja estava fet, la justícia és ràpida o lenta depenent de qui és l’acusat i de qui és la víctima.

Hem de començar a entendre d’una vegada que l’estat fa servir tots els mitjans de què disposa per esclafar qualsevol discrepància per petita que sigui.

Però els que van movent les mentides, manipulacions i calúmnies, no són pas només els mitjans de comunicació, també hi ha els partits polítics encarregats de llençar merda i generar confrontació, al país Basc amb el PP gairebé en feien prou, aquí a Catalunya com que mai ha gaudit d’un suport massa important, es van haver d’inventar un grup d’impresentables d’extrema dreta anomenats C’S, que són uns veritables mestres en això de la calúmnia i la confrontació i quan no l’aconsegueixen se l’inventen.

Manel Mayor                                          07 d’octubre de 2018  

Des que es parla habitualment d’independència al carrer, que és o pot ser una conversa normal al carrer, se m’ha etzibat diverses vegades: és que us penseu que la independència és la panacea? I la meva resposta ha estat sempre semblant: no, evidentment que no, no sóc pas cap il·lús, el que és la independència és una oportunitat, una oportunitat per viure millor.

A continuació faré una semblança, tal vegada seria millor dir-ne una paràbola o una faula, ja que així no es prendrà al peu de la lletra.

L’esclavitud és quelcom que va estar molt estès a tot el món, actualment ha desaparegut, si més no de manera formal, però no ens desviem i anem al gra.

De tota una comunitat esclava, n’hi ha que se’n conformen encara que odiïn l’amo, n’hi ha d’altres que ja no tenen esma de res i pensen que encara que mengin malament, mengen, d’altres per mor de tenir un millor estatus, són extremadament servils amb l’amo i maltracten els seus companys per fer més mèrits, fins i tot es creuen millor que els altres; hi ha un altre grup molt menys nombrós, que té la gosadia de pensar a fugir dels dominis de l’amo, ni més ni menys que per poder ser lliures.

La fugida i l’assoliment de la llibertat els hi proporcionarà el benestar i poder menjar ells i els seus? No pas per la llibertat mateixa, però sense cap dubte és una finestra d’esperança per aconseguir-ho, el que és segur és que si continuen acceptant la seva esclavitud, continuaran igual o si no li donen a l’amo els beneficis esperats, encara estaran pitjor.

Que tot-hom en tregui les lectures que li sembli, però que no en faci una lectura literal.

Manel Mayor                                 03 d’octubre de 2018

Amb aquest escrit d’avui vull fer un merescut homenatge a l’avi “Panxo”, és un homenatge petit, senzill, modest, però no pas mancat de contundència, de fet, una mica com era ell o almenys així el recordo jo.

Avui tiro de memòria com sempre, però amb un xic de documentació, abans d’entrar en matèria però, fer una rectificació de l’anterior escrit: ”Històries del Varadero” en el que parlava del “Gran París” i havia de dir “Joven París”, dit això també un aclariment, la fotografia d’Històries del Varadero correspon a la mateixa embarcació que encapçala aquest escrit, en construcció en un i ja navegant en l’altre, fet aquest preàmbul em disposo a anar per feina.

Tal com explicava al meu escrit anterior, l’avi Panxo (Francisco Mayor Zapata) va venir a Sant Feliu a fer-se càrrec del varadero i fer de mestre d’aixa que era el seu ofici, no pas a recollir ferralla del fons del mar ni tampoc quan era a la casassa adobar o apedaçar quatre bots, sinó que es va dedicar a construir embarcacions de diferents calats, algunes de força grans com per exemple “El Joven París” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0613-joven-paris.html , altres com el “Dos Hermanos” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0524-dos-hermanos.html una mica més modestes, altres una mica més petites, la “Mont” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0539-mont.html o la “José i Antonio” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0641-jose-y-antonio.html , també ja a la casassa el “Montserrat” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0868-montserrat.html i el “Teresa”. http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0982-teresa.html 

Va fer també reconstruccions totals o gairebé totals d’embarcacions grans, aquesta si les dades no ens enganyen seria una d’elles, construïda a Vinaròs i reconstruïda a Sant Feliu:  el “Santo Domingo” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/1471-santo-domingo.html , n’hi ha forces més pel que m’expliquen, tant de construccions com de reconstruccions i jo en recordo alguna, però les documentades que s’han trobat són aquestes.

Manel Mayor                          20 de setembre de 2018

Quan hom intenta fer història el primer que ha de fer és documentar-se, perquè si no el que s’aconsegueix és tergiversar-la, ja que tant, es tergiversa per acció com per omissió.

Després d’aquest petit preàmbul passo a fer la meva aportació, que pretén omplir el buit que s’ha deixat entre la mort d’en Pere Carré fins a la concessió del “varadero” en benefici del seu fill, en Francesc Carré.

El mes de febrer o març de l’any 1936, es va fer venir des de Barcelona, el meu avi, en Francisco Mayor Zapata, en Panxo per amics i coneguts que eren molts, el van fer venir deia, per fer-se càrrec del “varadero” com a mestre d’aixa reconegut que era.

El varadero durant la guerra es va col·lectivitzar com tants altres negocis i indústries, després de la guerra el meu avi va continuar fent embarcacions, naus, vaixells, digueu-ne com vulgueu, fins i tot es va construir el vaixell més gran que mai s’hagi fet a Sant Feliu: el Gran París, destinat segons em diuen, a Palamós.

Després de la guerra, en Pentinat (el seu nom de pila el desconec), va ser com una mena de soci del meu avi, però mentre el meu avi feia de mestre d’aixa construint i reparant embarcacions diverses, en Pentinat es dedicava a treure ferralla del fons del mar, cosa que d’altra banda sembla que al meu avi no li acabava de fer el pes, fet que va provocar a la llarga la ruptura i que el meu avi se n’anés a un altre indret que varen anomenar la casassa, situada al principi del racó a sota del salvament, indret allà on vaig gaudir essent un vailet de la feina de l’avi, veient-lo torçar les fustes al foc, taules en deien i quan estava fet l’esquelet, calafatant…

Aquests fets, els de la ruptura, van passar per les dades que jo tinc, entre el 1949 i el 1951, totes aquestes dades que aporto són destinades principalment a omplir el buit que hi ha en la història que es publica a la revista Guíxols i que va del 1936 fins el 1949-1951.

Vull deixar molt clar, que amb aquest escrit no vull fer cap greuge envers el senyor Francesc Carré ni molt menys, fins i tot em consta que el meu pare va continuar treballant al “varadero” sota la direcció d’en Francesc Carré amb molt bona harmonia per ambdues parts.

Manel Mayor                                        13 de setembre de 2018   

Tot i que ja tenim les eleccions municipals com aquell que diu a la cantonada, la construcció del nou institut ja no és ni un miserable projecte.

Que lluny que queden aquells discursos tan abrandats del principi de legislatura, amanits amb aquella prepotència que no els abandona en cap moment, els que tenim memòria, encara recordem el menyspreu que varen dirigir al govern anterior, dient-los que no sabien negociar que ells sí que ho farien bé, resulta que han passat tres anys i escaig i el més calent és a l’aigüera.

Amb la recollida d’escombraries i la neteja viària, tres quarts del mateix i resulta que a part de fer pròrrogues contínues i de contractar una empresa pel plec de condicions, tampoc han fet res de res.

El resultat del seu govern és un cúmul de despropòsits, això només veient allò que expliquen i sense veure tot el que amaguen, d’aquí intuïm que ve tot aquest feix de desgràcies degudes als seus somnis de grandesa que ens acabaran destruint el nostre Sant Feliu.

Manel Mayor                                13 de setembre de 2018

Tip de la cantarella de la manca de convivència i la fractura social hi vull dir la meva.

Em fastigueja sentir avui i demà també, els manipuladors, mentiders de C’S sempre amb la mateixa cançó i el més fastigós de tot és que són ells els qui constantment busquen l’enfrontament.

Ara també s’hi apunta el president espanyol, que té la barra de dir que Catalunya no té un problema d’independència sinó de convivència, a on ho veu senyor Sánchez? Ho albira des de la Moncloa estant?

No en tenen prou que ens parlen de neutralitat que el govern ha de ser el govern de tots… tenen memòria senyors socialistes? Si no en tenen gaire, els hi refrescaré un xic.

Recorden els jocs olímpics del 92? Governaven vostès, nosaltres els independentistes érem minoria, recorden el tracte que rebíem? Senzillament ens passaven per sobre i ens ignoraven olímpicament, fins i tot i més greu encara, a tots els que localitzaven per Barcelona i rodalies els treien de circulació o sigui que els engarjolaven pel simple fet de ser independentistes confessos, era la seva democràcia, era la seva constitució… i ara que segons uns, som majoria i segons altres no, també ens engarjolen els líders i no volen veure si tenim raó, ja que es neguen a celebrar un referèndum, democràcia? O pot ser no del tot…

Manel Mayor                                     12 de setembre de 2018

Ja hi tornem a ser amb la Diada, que si festa, que sí és la festa de tots els catalans… a veure si ens entenem, als que no es volen mullar de cap de les maneres i no pensen prendre cap risc per res, l’statu quo els hi va d’allò més bé és clar, que considerem aquesta data com una festa els hi sembla magnífic i als unionistes i a aquells que es volen carregar qualsevol reivindicació que fem com a poble, encara els hi va molt més bé.

Però resulta que n’hi ha uns altres que per cert ja no són quatre gats, entre els quals m’hi identifico i m’hi compto, que la considerem com el que és, una reivindicació dels nostres drets arrabassats i un punt de partida cap al nostre alliberament nacional.

La república no l’aconseguirem amb por ni renunciant al que som, no esperem que ningú ens doni res, ni de dins ni de fora de l’estat, ens ho haurem de guanyar pam a pam, amb els sacrificis que calgui o no ho aconseguirem.

Manel Mayor                                       11 de setembre de 2018