Com que de fet no tinc pràcticament res més que fer, navegava pel Facebook i veig unes fotografies de la zona de la plaça Alabric al·lucinants, si la vista no m’enganya, l’asfalt és al mateix nivell que la vorera i al nostre magnífic ajuntament no se l’hi ha acudit res més, què col·locar unes andròmines espectaculars suposadament per impedir què s’hi aparquin els cotxes, andròmines extremadament perilloses tant per vehicles com per a vianants.
No sé si és perquè estic entre quatre parets dins l’hospital i estic més sensible i més irritable, però hi ha comentaris i actituds que em treuen de polleguera.
És què us queixeu de tot, diuen alguns il·luminats, evidentment, queixar-nos és un dels nostres drets com a ciutadans. Senyors meus, la democràcia no és pas només votar cada quatre anys, la democràcia és exercir el nostre dret a la protesta, la crítica, la controvèrsia i expressar el nostre parer encara que molesti, amb educació és clar, però sense treva.
I sobretot tenim el dret a la informació, cosa que el nostre govern municipal s’ho passa per l’arc de triomf.
Manel Mayor 12 de gener de 2019
Aquest any que no havia demanat res als Reis Mags de l’Orient, ves per on ells han fet les coses pel seu compte i m’han fet un regal enverinat, però regal al cap i a la fi, m’han regalat per a mi tot solet un infart, petitet que jo tampoc sóc gaire gros, bé, d’ample deunidó però en total tampoc tinc gaire envergadura.
Per algú que s’ho miri des de fora resulta si més no inversemblant, què mentre celebren amb eufòria desmesurada la retirada del nom d’Antoni Vidal dels rètols de la Rambla, del qual ens han dit pel dret i pel revés que era un esclavista criminal, sense voler-se adonar que estan traient de context uns fets, volent-los jutjar amb la mentalitat d’avui.
Em sembla del tot fastigós, poca solta, indecent i manipulador, comparar l’acció d’Arran consistent en empastifar una propietat privada amb pintura, amb els fets criminals dels nazis a la nit dels miralls trencats i al mateix temps mirar cap a un altre cantó quan els brètols són bandes neofeixistes que destrossen vidrieres a Catalunya ràdio, insulten i agredeixen a la gent pel carrer, però mentre vagin cridant viva Espanya…
Aquest ultra judici al món independentista que ja ha fet públiques les acusacions de la fiscalia de l’estat i de l’extrema dreta (vox), no és més que una causa general a l’estil de la que va perpetrar el franquisme i que talment com aquella ja té les sentències escrites.
Molt sovint veiem i sentim que es fa la comparança entre Catalunya i el Barça, bé, més exactament entre els catalans i els culers.
Els darrers dies, tenim unes quantes manifestacions de diferents dirigents polítics que són de nota, en fi que són per sucar-hi pa, el no va més de la manipulació i la pocavergonya d’uns poca-soltes diplomats.
Algú de vosaltres recorda l’expressió animal polític? O dit d’una altra manera vividor de la política? Doncs aquesta és l’etiqueta que més l’hi escau a aquest personatge anomenat Manuel Valls.
Per molt que ens emprenyi i ens faci sentir malament, haurem d’admetre que som uns babaus i ens empassem totes o si no la majoria de calúmnies que llencen els poders fàctics al carrer.
Des que es parla habitualment d’independència al carrer, que és o pot ser una conversa normal al carrer, se m’ha etzibat diverses vegades: és que us penseu que la independència és la panacea? I la meva resposta ha estat sempre semblant: no, evidentment que no, no sóc pas cap il·lús, el que és la independència és una oportunitat, una oportunitat per viure millor.