Això de la protecció de dades, és ben bé una gran collonada, per una banda et volen encolomar grans gestors per protegir les teves dades, mentre per l’altra, veus que a les teves dades particulars i intimes, tot bitxo vivent hi té accés.

Aquí, passem de veure com li foten una multa esparverant a l’ANC, perquè uns hackers o uns crackers, que tampoc sé l’ús que en volien fer, es van introduir als seus serveis informàtics i varen potinejar les dades o ho van intentar, a donar lliure accés a multinacionals, companyies d’assegurances, companyies telefòniques… perquè et martiritzin constantment, cosa que demostra de manera molt evident, que a aquells de l’altiplà, els importa tres parells de collons la protecció de les meves dades i les dels meus conciutadans, el que els importa de debò és fer la punyeta i erosionar a tothom que faci quelcom per la independència del meu país.

Tornant al quid de la qüestió, m’agradaria que algú, si és que pot, m’aclarís aquest enigma: com és possible, que les meves dades estiguin a l’abast de totes les multinacionals hagudes i per haver, tot i que jo en cap moment les hi he donat.

Si algú és capaç d’aclarir-m’ho, li agrairia que no intentés portar-me a l’hort, dient-me que tal vegada les hi he donat a algú per internet, perquè en això de la protecció de dades tots hi estem o hi hauríem d’estar obligats.

Manel Mayor                                                     28 de març de 2016

Sí, ja ho sé, sóc un torracollons i un perepunyetes i com més gran em faig, més m’hi torno. Deixant-ho clar per endavant, tiro pel dret. Ahir, sense necessitat d’anar més lluny i tal com tinc per costum, vaig sortir de casa i vaig tirar ronda de ponent avall i mentre camino, vaig rumiant i en aquest cas també, a part d’anar badant i mirant qui té el cap més gros, vaig xerrant amb la dona i en arribar a un dels llocs més bonics i més admirats pels forasters, que no és altre que l’entorn del Monestir i l’Arc de Sant Benet i la Porta Ferrada, recollons!!! Em va semblar veure un mercat àrab, amb carpes i parades escampades sense solta ni volta, empastifant un lloc històric que hauríem de cuidar de forma ben especial.

A la vista d’aquest desastre i d’altres que també podria anomenar, com el mercat dels diumenges, que ens ha deixat sense passeig, un mercat que tot sigui dit, cada vegada és més precari i podríem dir que una de les coses que més ens deixa, és un piló de porqueria la resta del dia.

Més endavant vindran les fires als jardins Juli Garreta i al Passeig dels Guíxols, amb tot de gent amuntegada damunt els parterres i fotent un patrimoni que és de tots a can pistraus. A la vista d’aquest munt d’incongruències, és lícit preguntar-se: que volem ser quan siguem grans? Volem tocar totes les tecles, però ens falta el piano, volem fomentar el turisme? Quin turisme? El de carmanyola i espardenya? El cultural? L’esportiu? Collons!! Ja va essent hora de decidir-nos!!

Manel Mayor                                                     27 de març de 2016

Tenia un parell d’idees al cap, però renoi, els darrers esdeveniments m’ho han fotut enlaire, més que res, perquè no m’ha semblat adient dir o escriure frivolitats havent passat un terrible accident i uns sagnants i criminals atemptats.

Tot i que crec que és sense voler, la Setmana Santa em fa pensar amb la vida i la mort, deu ser segurament pel fet que durant la meva infantesa, la meva adolescència i fins i tot, entrant ja als primers anys de joventut, en aquestes dates quedava tot aturat, semblava talment que tornàvem a entrar a l’edat mitjana i aterrava entre nosaltres la inquisició, doncs desapareixia la música, excepte la missaire i la militar, el cinema, menys el de temes religiosos i el ball, per descomptat desapareixia del mapa. Per sort, aquells que encara hi són, no tenen la força que tenien.

De marrec, vaig quedar ben fart de cementiri, de flors i de dijous i divendres sants, que si es volen portar flors i recordar als que ja no hi són, hi ha tot un any i darrere d’aquest un altre. D’adolescent però, ja me’n vaig desempallegar prou d’aquestes obligacions, cada dia a la tarda, principalment a partir de divendres, desapareixíem del mapa, anàvem tota la colla cap a bosc, no fos cas que quan feien el Via Crucis ens empaitessin i ens afegissin a la processó, que ja n’hi havia ben bé prou que ens obliguessin a escola.

Ahir, tenia ja aquest escrit embastat, quan em vaig assabentar de la mort d’en Johan Cruyff i evidentment el vaig deixar, per fer-li un humil però ben merescut homenatge i renoi! Vaig pensar, ja n’hi ha prou de malastruga aquests dies… i ho deixaré aquí, que em posaré de mala lluna i no és el que em convé.

Manel Mayor                                                  25 de març de 2016

Avui abans de dinar, obro l’ordinador i una de les primeres coses que veig, és que ha mort en Johan Cruyff… i hòstia m’ha sobtat, he quedat glaçat, segurament deu ser perquè ens tenia acostumats que guanyava sempre les seves batalles i malauradament aquest cop no ha pogut ser.

Com gairebé tothom sap, he estat des de sempre un gran admirador d’en Cruyff. Quan vaig veure’l jugar per primer cop al Camp Nou, me’n vaig adonar que era infinitament millor, del que m’havia imaginat mai veient-lo per televisió, evidentment no hi havia color i a més a més, me’n vaig adonar de quelcom més important, donava una confiança a l’aficionat que jo no havia vist mai, havia vingut a revolucionar el futbol.

Quan va tornar, ja com a entrenador, va originar tot un terrabastall amb les seves idees innovadores i revolucionaries i sobretot, va canviar la mentalitat de tota una afició i m’atreviria a dir que gairebé de tot el país i va crear un estil que ha fet la volta al món i ha generat l’admiració i l’enveja a parts iguals.

Home d’una gran i complexa personalitat, molt segur d’ell mateix i per això mateix guanyador nat. Autodidacta i poc amic de reglamentacions complicades, li ha agradat fer a la vida, les coses senzilles, talment com ha vist sempre el futbol, com li agradava dir: si tu tens la pilota, el contrari no la té i per tant difícilment perdrem, així de simple, així de senzill.

El teu cor ha deixat de bategar, però tu no moriràs mai, fins a sempre Johan Cruyff, la llegenda continua…

Manel Mayor                                                   24 de març de 2016

Sento veritable fàstic, en sentir els comentaris indecents que es fan sobre els refugiats que fugen de Síria, però encara més, amb les actuacions polítiques de la Comunitat Europea, que a sobre tenen la barra de voler argumentar i volen tenir raó.

Només em faltava sentir les declaracions cíniques i rabiüdes de la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, fent-se l’ofesa per la iniciativa del govern català, que s’ofereix a acollir refugiats, quan ella i els seus sequaços, encara no han mogut fitxa. La ràbia del personatge en qüestió, és que se’ls ha posat en evidència i alhora, uns éssers que ella i els seus consideren inferiors, els hi han passat al davant.

Aquests fets lamentables, serveixen per posar en evidència l’egoisme recalcitrant que impera en aquest continent, que torna posar a sobre la taula, la nul·la sensibilitat humana, que molts creien, crèiem, que era patrimoni dels francesos, però crec que queda demostrat, que aquest patrimoni té les fronteres molt més enllà.

He parlat, de fet m’he referit al continent europeu en concret, com a paradigma de la injustícia i la intolerància, vers aquesta pobra gent que fuig de la guerra i dels altres que només fugen de la fam, de països de l’Àfrica diversos, que estan en mans de cacics i governs totalitaris.

A molts els hi hauria de caure la cara de vergonya i haurien de prendre exemple del govern canadenc, vegeu link: http://www.ara.cat/dossier/Canada-Lacollida-canadenca-fases-coses_0_1517848303.html

D’això se’n diu fer bé les coses.

Segurament quan es tenen les butxaques plenes a vessar, es fa molt més difícil comprendre el drama dels pobres i si sempre s’ha estat al bàndol dels guanyadors, es fa molt més complicat entendre el drama dels refugiats.

Els que han estat o estan al caire de la pobresa, entenen molt més bé el drama dels pobres i els que han patit la derrota en les seves pròpies carns o en les dels éssers estimats, estan més ben col·locats per entendre aquest terrible drama.

Manel Mayor                                              20 de març de 2016

En som conscients que mirant cap a un altre cantó i mirant egoistament cap al nostre benefici particular sense immutar-nos, veient com es cometen els més execrables crims contra la humanitat, estem tan sols a un pas d’una tercera guerra mundial?

És ben bé que els components o els individus que formen o formem part dels territoris de l’anomenada cultura occidental, són o som mesells i desmemoriats o directament menystenim la nostra història més recent, ignorant-la vilment o simplement som una colla d’ignorants egoistes, que no ens preocupem en absolut per conèixer-la.

Jo particularment, m’esgarrifo només de veure la tremenda pujada d’acceptació de l’extrema dreta a França i de ja fa força més anys a Bèlgica i m’emprenyo de debò, veient com els que haurien de ser els garants de la pau i la justícia mundial (ONU), triguen cinc anys a moure’s, per dur a terme les primeres converses de pau, per mirar d’aturar el genocidi que du a terme el règim sirià, que fa anys i panys que fa l’orni en el conflicte entre Israel i Palestina…

I per acabar de reblar el clau, només ens faltaria que l’indecent milionari Donald Trump, arribés a ser el president dels Estats Units, perquè si fos així, ja cal que ens cordem les espardenyes, perquè de la tercera guerra mundial no ens en salva ni déu.

Tant ens costa recordar el que va passar en arribar al poder els feixistes a Itàlia (1922), els nazis a Alemanya (1933), el nacional-socialisme de Franco a Espanya (1939), la tremenda dictadura del general Pinochet a Xile… sí, ja sé que he obviat el perill que tenim a tocar de casa, però és que si no ens n’adonem d’aquest, ja podem plegar.

Manel Mayor                                               16 de març de 2016

Després de tractar-nos de curts de gambals, mentiders i de no sé quantes coses més a tots plegats, ara resulta que el senyor alcalde confirma a la premsa, tot allò que va desmentir al ple de fa dos mesos, que el regidor Josep Muñoz tindrà dedicació exclusiva, bé, de fet ja la té des de l’u de març, per uns mòdics ingressos de 42.000 €.

Aquesta manera d’actuar, ja s’ha convertit en un clàssic en aquest govern, allò que avui dic que és mentida, demà com per art de màgia, es converteix en realitat.

També voldria incidir en un tema que em preocupa, a mi i a molts ciutadans, és el tema de la policia local i més concretament el conflicte del complement específic, que el regidor del ram, el senyor Jordi Vilà, que ens ha dit del dret i del revés, que aquest conveni és il·legal, però cony, no ens presenta cap informe negatiu de la màxima autoritat jurídica de l’ajuntament, o sigui el senyor secretari i en el cas que aquest no existeixi, tampoc ha presentat cap denúncia, simplement s’ha emplenat la boca i bla, bla, bla… siguem seriosos d’una vegada.

I encara una altra perla, resulta que el lampista de la brigada fa molts mesos que està de baixa i pel que sembla és de llarga durada, per desgràcia seva, però resulta que en comptes de buscar un substitut temporal, es dediquen a contractar empreses foranes, com si això fos més econòmic.

Senyors del govern municipal, facin el fotut favor de posar-se les piles d’una punyetera vegada, perquè no sé si se n’adonen, que a part de desmuntar el que estava fet, encara no han fotut res de bo.

I per avui ho deixaré aquí, que fa molts de dies que no hi posava cullerada i no fos que ens empatxéssim.

Manel Mayor                                                  15 de març de 2016

Dissabte, dotze de març, farà trenta-nou anys que aquest parell de jovenets, van decidir adquirir el compromís de conviure, tasca gens senzilla, i formar una família.

Encara que sembli mentida i fins i tot difícil d’assimilar, va haver-hi un temps que érem així de joves i estilitzats, ara ens hem arrodonit un pèl i ens hem envellit un xic, conservem això si, l’esperit jove i entremaliat, malgrat les hòsties que ens ha fotut la vida.

Els joves ho veureu com un llarg camí, un recorregut inacabable… nosaltres però, si us he de ser sincer, n’hem gaudit tant, que ens ha semblat talment, com si haguessin passat com aquell que diu quatre dies, fins i tot molt més de pressa del que hauríem volgut.

Ho pensem celebrar, tal com cal, tranquil·lament i amb serenor, lluny de la rauxa de jovenets, però en gaudirem un any més i com deien els antics, que així sigui i per molts anys.

Manel Mayor                                                          11 de març de 2016

Fa molts de dies que no estic gens inspirat, segurament és que tinc el cap en altres llocs i m’és força complicat fer l’esforç de concentrar-me, en canvi tinc ganes de passejar, contemplar o simplement badar.

L’altre dia, vaig agafar els trastos de fotografia i vaig sortir a passejar sense tenir cap idea en concret i sense saber del cert si faria alguna fotografia i ves per on, em trobo amb aquesta família de cotorres a la vista, sí, ja sé que sempre hi són i que n’hi ha forces més, però no es deixen pas veure així com així i a vegades quan es deixen veure, no portes els estris adients.

No sé si us agradarà la instantània, que per cert no va ser pas l’única que vaig fer, però és la que he triat per ensenyar. Caminant, bé, caminar, caminar… seria més adient dir-ne passejar, sense rumb fix i sense cap pensament en concret, de tant en tant surten aquestes oportunitats.

Manel Mayor                                              29 de febrer de 2016

Avui l’estómac em demanava parlar de la geperuda del PP, però el meu seny ha insistit que a determinades subespècies, el millor és no donar-los gaire protagonisme, que tampoc se’l mereixen i vés per on li he fet cas.

He estat força dies sense escriure ni un borrall i els he aprofitat per recapacitar, ordenar idees i desintoxicar-me un xic de la política, que ja em convenia, tot i que amb això de la política, no ho acabes de fer mai del tot.

M’he dedicat a observar i badar, gaudint dels nostres paisatges ganxons mai prou valorats, segurament perquè els nostres sentits hi estan acostumats, hom ho nota quan fa temps que no en gaudeix i quan tornes  a passar per tots aquells indrets que fa molt que no freqüentes, és com si rebessis una alenada d’aire fresc, els redescobreixes i en tornes a gaudir amb la mateixa intensitat que quan eres un marrec.

He carregat les piles i vull tornar a la càrrega amb tota la intensitat i amb tota la gosadia, tal com correspon al racó dels dissidents; no és pas que hagués perdut les ganes d’escriure, sinó que hi ha moments en què em sento saturat i quan arriben, el millor que puc fer és aturar-me momentàniament, agafar forces i continuar i en això estic…

Manel Mayor                                                      21 de febrer de 2016