PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Publicat el 8 de novembre de 2015 per admin

No sé si és una impressió meva, però encara que sembli molt fort, la seva idea de participació ciutadana, em va semblar bessona de la que té el PP del diàleg, que diu diàleg sí, però només del que jo vull i vostès, primer triarem el que ens sembli i després els hi demanarem la seva opinió i sí, dic vostès, perquè si he de ser just, no li puc carregar el mort al senyor Muñoz, sinó que considero que és, com ho diria… una idea col·legiada.

La meva, d’idea de participació ciutadana és força diferent, ja que crec que si no hi ha diferents opcions, ens agradin o no, estem pervertint aquesta participació.

Anem al que sembla el seu projecte d’aparcament a la zona centre. Ens parlen d’un aparcament en alçada a la zona de La Corxera, que a part de dubtar que pugui fer desaparèixer els cotxes en superfície del passeig, ens produirà l’efecte crida, a tots els vehicles que vinguin de la zona de llevant, amb el consegüent caos circulatori, crec jo, més gran que l’actual, a la via principal del passeig.

Pel que sembla, el seu afany per menjar-se el món en quatre anys, els hi fa perdre el món de vista i se n’obliden de planificar, sí, ho han entès bé planificar i no només a curt termini, que se sol fer i perdoneu-me la grolleria, per ensenyar que es té més grossa que els adversaris.

Una bona manera d’estar al servei del poble, és fer projectes a curt, a mitjà i a llarg termini, amb el benentès que han de ser útils als nostres ciutadans, no per alimentar els egos, sí, és evident que alguns dels projectes, els hauran de dur a terme altres regidors, cosa que no hauria de ser cap problema, ja que si són fets amb destresa, consens i participació ciutadana, qualsevol opció política els podria tirar endavant.

Tornant estrictament a l’aparcament, considero que es faci el projecte que es faci, dels que en tenim coneixement, no deixarà de ser un pedaç i m’explicaré, tenen algun projecte seriós pel que fa al passeig i la seva viabilitat? Han pensat com solucionar l’enorme caos circulatori de la seva via principal? I en la seguretat dels vianants?

Manel Mayor 08 de novembre de 2015

MÉS DEL MATEIX

Publicat el 6 de novembre de 2015 per admin

Ja em sap greu, però m’he de tornar a referir al comportament del regidor Josep Muñoz. En el ple extraordinari d’ahir, ens va regalar tot un repertori, dedicat a alliçonar a tots els presents a la sala de plens i amb un to de veu, que jo m’atreviria a titllar d’amenaçador.

Ja em perdonareu que no segueixi l’ordre cronològic, ho aniré desgranant a mesura que em vagi fluint al magí, sense que perdi el seu sentit. Començo doncs en la seva defensa de vot negatiu, negatiu crític ho va anomenar, de la moció en defensa del President Mas i els consellers implicats, en la consulta del 9N.

Partint de la base que tothom té dret a tenir i a expressar la seva opinió i en conseqüència el seu vot, no li admeto que ens vulgui alliçonar i menys encara que pixi fora de test, abordant temes que no s’estaven discutint en aquest ple i volent menystenir als que no pensen com ell o sigui els que volem la independència del nostre País i a més ho va fer amb uns arguments sense cap base, volent restar legitimitat als acords de la majoria absoluta del Parlament Català, basant-se en la llei orgànica que regeix el present Estatut, que demana les dues terceres parts per modificar-lo.

A veure, sense ànim de voler ser groller, el primer que se m’acut és: Se’n fot de nosaltres senyor Muñoz? Perquè aquí no estem parlant de modificar un estatut, estem parlant de construir una república, que evidentment no té res a veure amb l’Estat espanyol. Em fa gràcia però, per dir-ho d’alguna manera, que faci referència a un Estatut, aprovat per totes les forces al Parlament de Catalunya, menystingut per l’aleshores govern socialista, que a sobre el seu company Alfonso Guerra es va vanagloriar d’haver-li passat el ribot, una mostra de claríssim menyspreu cap als catalans. Tot i així, es va referendar i aleshores amb aquesta eina tan útil per tots vostès, el TC, se’l va acabar de carregar, per tant no ens parli de majories, ja que aquestes se les passen per l’arc de triomf, cada cop que els hi convé.

Tota aquesta exposició la va fer, com a soci del govern més independentista que ha tingut mai Sant Feliu, mentre els seus socis feien veure que no el sentien, per molt que després el seu portaveu, fes un dels seus clàssics discursos patriòtics.

Bé, com que veig que m’he allargat molt, deixaré l’aparcament per a un proper article.

Manel Mayor 06 de Novembre de 2015

NO ÉS UNA MODA

Publicat el 30 d'octubre de 2015 per admin

Ahir, durant el transcurs del ple ordinari, vaig quedar momentàniament sorprès, tot i que en aquests pocs mesos ja s’ha anat veient el tarannà, em va sorprendre, deia, de fet relativament, però el que si em va sobtar, va ser la contundència i la prepotència de la qual va fer gala el senyor Muñoz, per insultar i menysprear a tots aquells que creiem en la democràcia, no en l’obediència cega i el més sorprenent de tot, és que el govern més “independentista de la història de Sant Feliu”, restés impassible.

Miri senyor, titllar de moda una manera de veure o interpretar la política i a més a més mirant amb aires de superioritat i burlescament des de la seva atalaia consistorial i donant a entendre que els seus adversaris polítics són idiotes, com a mínim és de mala educació, però de fet, no ens agafa del tot desprevinguts.

Manipular és una tàctica o una estratègia, que sembla que domina molt bé, però li vull fer avinents uns quants detalls: tot i que jo, no sóc pas historiador, conec prou bé la història del meu País i la que he viscut en primera persona encara més. No, no estic pixant fora de test, aquesta obediència que defensen a capa i espasa, de manera gairebé fanàtica, és la mateixa que ens volien imposar durant el franquisme i que alguns, molts diria jo, ens dedicàvem a desobeir sistemàticament, dins de les nostres possibilitats, alguns fins i tot s’hi jugaven la vida, perquè un dels principis de la democràcia, és que si una o unes lleis són injustes i il·legítimes, s’han de canviar, no pas obeir de manera submisa. Ha de tenir en compte, que els que hem viscut la dictadura, en una de les seves parts més fosques, sabem molt bé de què parlem, no cal que ens ho expliqui ningú.

També va ser molt depriment el missatge, d’acatament sistemàtic, per part del senyor Jordi Vilà. On han anat a parar aquells discursos tan abrandats, en defensa de la política i en contra de convertir-se en un mer gestor? Ser membre destacat d’aquest govern li ha fet perdre la memòria?

Tot plegat molt trist, senyors… seria molt d’agrair que tornés la concòrdia i la bona educació, tot dins d’un debat polític, que ha de ser sempre en benefici de la nostra ciutat.

Manel Mayor 30 d’octubre de 2015

CAP A LA REPÚBLICA

Publicat el 26 d'octubre de 2015 per admin

Avui ha estat un dia històric, en la vida parlamentària de Catalunya, tal com ha manifestat en el seu discurs la nova Presidenta del Parlament de Catalunya, avui es tanca l’etapa autonòmica de Catalunya i en comença una de nova: la del procés constituent de la nova república Catalana.

Avui en l’elecció de la nova Presidenta de la Cambra Catalana, hi ha hagut un nou cop d’efecte, que contribueix a desmuntar encara més l’absurd discurs unionista, que s’ha volgut endur cap a casa, tot aquell vot no explícitament independentista, cosa que avui s’han encarregat de desmentir de fotre’ls-s’hi barres avall, els cinc diputats de CSQEP, que han votat a favor de la Carme Forcadell.

De la nit del vint-i-set de setembre ençà, els partits unionistes ens estan regalant unes declaracions patètiques, no sé si fruit d’una total ignorància en totes les matèries o amb una mala llet absoluta, que mira d’esbrinar si el català mitjà és idiota total.

D’altra manera, no es poden entendre manifestacions com: hem guanyat, l’independentisme ha fracassat… cal recordar que els autors d’aquestes patètiques frases han obtingut aquests resultats: PP: 11 diputats i C’S 25 diputats. Per si no ho recorden o és que el seu problema també són les matemàtiques, els hi faig avinent, que 62 són molts més que 25 i no diguem ja d’11, tot això sense esmentar que el vot independentista és la suma de Tots pel Sí: 62 escons, més la CUP: 10 escons, en fan un total de setanta-dos, per si també els hi ha passat per alt, la majoria absoluta són 68 diputats.

Al marge d’aquests que ens fotran tots els bastons a les rodes que puguin, avui ha de ser el començament d’una nova era, que no siguem nosaltres qui ho espatllem.

Em ve de gust acabar amb el jurament dels diputats de Junts pel Sí:

Prometo respectar la Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, per imperatiu legal. I per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a disposició del nou Parlament, del president i del Govern de la Generalitat de Catalunya, per exercir l’autodeterminació del nostre poble i proclamar l’Estat català lliure i sobirà.

Manel Mayor 26 d’octubre de 2015

NO ENS ENROQUEM

Publicat el 26 d'octubre de 2015 per admin

Enrocar-se, no és, ni ha estat mai una política intel·ligent, de fet, tampoc és una estratègia idònia per encarar unes negociacions, una cosa força diferent és defensar uns criteris i unes idees, particulars o col·lectives, tant li fa.

Ja sé que carrego fort, però un dels avantatges de no ser militant és aquest, que puc expressar la meva opinió, molesti o no, a banda i banda. Partint doncs d’aquesta llibertat, em permeto expressar la meva opinió particular i personal, sobre unes negociacions, que són crucials per l’esdevenidor del nostre País.

Som molts, fins i tot jo diria que llevat dels militants i votants de CD, vàrem votar la candidatura de Junts pel Sí, perquè era l’opció clara d’anar cap a la independència, fos qui fos l’elegit per ser President de la Generalitat o en el seu cas, candidat, al marge dels compromisos dels components de la citada candidatura, un element a tenir en compte per encarar la negociació i no tancar-se en banda, si més no de manera excessiva.

A l’altra banda del conflicte, a la CUP, hi ha l’afirmació electoral, de no farem Mas President. Sense ànims de molestar ningú, crec que aquesta afirmació es va fer sense seny i amb molt poca previsió política, sí, ja sé que afirmacions com aquesta són molt efectistes entre el seu electorat, però molt poc efectives de cara a la realitat, tal com ha quedat demostrat en l’àmbit de resultats, l’ideal hauria estat que Junts pel Sí hagués tret dos diputats més i conflicte resolt, però com que la realitat és capritxosa, ara tenen un problema, a banda dels seus compromisos electorals, hi ha la representativitat real i han de ser conscients que 1.620.973 vots, donen molta més representativitat que 336.375 vots, per tant, crec que si s’enroquen, poden fer descarrilar aquest procés.

Crec que és molt evident, que tothom ha de baixar del burro, sense perdre de vista però, el mandat de la ciutadania, negociació sí, xantatge no.

Manel Mayor 26 d’octubre de 2015

PEL BON CAMÍ

Publicat el 23 d'octubre de 2015 per admin

Ara que sembla que tot anirà pel bon camí, sí, la CUP malgrat les escenificacions estètiques, no es carregarà el Procés, de fet, al meu entorn s’han cansat de sentir-me, afirmant que la CUP sap molt bé el que ha de fer.

Sí, ja sé que ho he afirmat de manera contundent i diverses vegades, allò de, tinc pressa, molta pressa, però ara, veient el caire que va agafant tot, sóc més partidari d’una dita molt nostra: a poc a poc i bona lletra, que podria molt bé anar lligada amb aquesta altra: sense pressa però sense pausa.

Ja sé que alguns podeu pensar, renoi, aquest paio canvia d’opinió com de calçotets, però no és pas això i m’explicaré, no és que m’hagi passat la pressa, però tot sembla indicar que les negociacions amb la CUP arribaran a bon port i si això és així, les possibilitats de marxa enrere cada cop són més minses, tot i que hi qui pensa que a la que sorgeixin les grans dificultats, hi haurà gent que saltarà del carro, jo, optimista de mena, continuo creient que això ni té aturador ni té marxa enrere possible.

Per tant, un cop vist l’escenari actual, considero que hem de fer les coses molt ben fetes i és molt evident que per fer-ho com cal, no es pot anar a corre-cuita ni deixar marge per la improvisació, si volem construir un País de cap i de nou, una República Catalana justa i solidària, hem de cuidar fins el més mínim detall, per tant, no s’hi val a ser tabalot, fem les coses ben fetes i ens en sortirem segur.

Manel Mayor 23 d’octubre de 2015

RÀBIA CONTINGUDA

Publicat el 21 d'octubre de 2015 per admin

He deixat passar unes quantes hores, després de llegir la notícia que el ministre de defensa, pensa homenatjar al criminal que va ordenar el bombardeig de Lleida el 1937.

Malgrat aquesta treva, no puc evitar que em surti la ràbia des del més profund del meu cos, és inversemblant que es puguin dur a terme aquestes accions i quedar-se tan tranquil. És tan indignant, que em deixaré d’eufemismes i diré les coses pel seu nom. Accions com aquesta, de clara defensa del franquisme i els seus crims, tenen un nom claríssim: cinisme criminal.

Tota aquesta patuleia, que ens bombardeja contínuament amb al·lusions a la democràcia i l’estat de dret, són exactament els mateixos, que es neguen a anul·lar la sentència criminal contra el President Companys i tants altres defensors de les llibertats i la República i en canvi defensen a capa i espasa, els crims i els criminals del règim franquista.

De fet, no ens hauria pas d’estranyar del tot, ja que no fan altra cosa que defensar els seus familiars, en alguns casos, familiars ben directes. És el que té la informació, que malgrat els seus esforços per controlar tots els mitjans de comunicació i mentir descaradament, si ens hi esforcem, podem trobar la veritat, allà on els seus tentacles no poden accedir.

Manel Mayor 21 d’octubre de 2015

ADÉU YAYA

Publicat el 16 d'octubre de 2015 per admin

Avui, aquesta matinada, s’ha acabat un llarg camí de gairebé noranta-vuit anys, un camí farcit de paranys que han costat moltes llàgrimes, però també ha estat ple d’alegries, no en va, tants anys donen per molt, és el que té la vida, que és tot un seguit de cercar la felicitat i esquivar la tristesa.

Aquest llarguíssim camí, ha estat la vida d’una dona tenaç i lluitadora, capaç de suportar el patiment que duen les desgràcies, amb una serenor fora de mida, segurament això li ha permès gaudir amb molta més força les alegries.

Mentre estic escrivint, malden per sortir dels meus ulls, llàgrimes de dolor, però no pas de desesperació, tot el contrari, estic molt trist, però ben seré, de ben segur, que la serenitat que expressava el seu rostre quan ha traspassat, és la que m’ha transmès.

Una llarga vida, que s’ha apagat dolçament, com una espelma. Adéu Consuelo, el teu cos se’n va, però tu et quedes amb els que t’hem estimat.

Manel Mayor 16 d’octubre de 2015

FENT COSTAT AL PRESIDENT

Publicat el 15 d'octubre de 2015 per admin

Sí, ja sé que sóc força especial i que sovint vaig a contracorrent, però a la meva edat difícilment canviaré, el cas és que jo no faig costat al senyor Artur Mas i Gavarró, persona amb la qual no tinc res en comú o gairebé res, sinó que dono tot el meu suport al President Artur Mas, imputat per uns fets que no serien delicte a cap racó de món, mínimament democràtic.

Li dono tot el meu suport, perquè és el meu President i perquè l’únic que ha fet, ha estat escoltar el seu Poble i obrar en conseqüència. Pels desmemoriats de conveniència, els hi voldria recordar que abans d’aquesta convocatòria, ja s’havia intentat arribar a un acord, però com és costum històric, se’n van riure i per enèsima vegada ens varen humiliar, no li van deixar doncs, cap més sortida, sí, deixeu-me dir de passada, que si no hagués estat per les pressions deslleials d’UDC, hagués estat una consulta amb tots els ets i uts.

Em deixa completament perplex, la nota que van fer pública els jutges, dient que se’ls estava pressionant, amb les manifestacions en contra d’aquest judici, però que s’esperaven? Només com a informació, m’agradaria recordar que en democràcia, els conflictes polítics es resolen per mitjà de la política, no pas en un jutjat i que el TSJC rebi ordres de l’advocacia de l’Estat, per encausar precisament al President de Catalunya, per un conflicte estrictament polític, diu molt poc a favor de la independència judicial.

Manel Mayor 15 d’octubre de 2015

HOMENATGE A COMPANYS

Publicat el 14 d'octubre de 2015 per admin

Vull començar aquest escrit, amb un petit fragment d’un sonet que li va dedicar Ventura Gassol:

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

Honor i glòria al President màrtir, fem que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Avui, 15 d’octubre, ja han passat setanta-cinc anys de l’assassinat del President Companys, sí, les coses pel seu nom, va ser assassinat amb premeditació, traïdoria i nocturnitat, tot això amanit amb l’esperpent d’una paròdia de judici i tot aquest circ, dirigit per uns militars fanàtics, amarats d’odi i rancúnia cap a la seva persona i cap a tot allò que ell representava: REPÚBLICA, LLIBERTAT I CATALUNYA LLIURE.

Han passat setanta-cinc anys i els hereus directes i indirectes d’aquells criminals infectes i indesitjables, encara continuen encobrint-los i negant la realitat, evidentment tampoc tenen la més mínima intenció de demanar perdó, tal com ha fet Alemanya pels horrors nazis, que ningú s’escandalitzi, perquè l’única diferència va ser la manca de jueus, ja se’ls havien carregat segles abans.

Però deixem aquesta gentussa, que no es mereixen tanta atenció i tornem al merescut homenatge que li retrem com cada any al nostre president màrtir.

El President Lluís Companys, va saber estar al lloc que tocava, en cada moment de la seva agitada vida, no entraré a valorar la seva vàlua com a polític, que això ja seria objecte d’un altre debat, sinó de la seva vàlua com a President de la Generalitat, com a President d’una Catalunya, que els nostres veïns de ponent han maldat i malden encara per destruir.

Com a president, Lluís Companys sempre va donar la cara, la va donar en els malaurats fets d’octubre del 34, per impedir l’involucionisme dels conservadors espanyols, de fet, l’extrema dreta és la que tenia el poder, no vull valorar si políticament va ser encertat o no, però ell com a President del nostre País, va estar al capdavant per defensar-lo i no, no estic d’acord, en què va ser una insurrecció inútil, perquè el poble, el seu poble, aquell que l’havia portat al poder juntament amb Macià, sabia que un moment o altre el trauria de la presó i el President es tornaria a posar al davant de tot sense reserves.

Quan va haver d’anar a l’exili, ho va fer amb dignitat, se’n podia haver anat a l’Amèrica del Sud, però es va quedar a la França ocupada buscant el seu fill que havia desaparegut. El cas és que l’agost del 1940 la policia alemanya el va detenir i el va entregar a l’espanyola. Quan després de múltiples tortures a Madrid, és traslladat en secret al Castell de Montjuic i quan hi arriba Companys ja sap que morirà que no hi ha cap més sortida possible, cosa que portà amb dignitat, serenitat i valentia.

Voldria acabar aquest humil homenatge a aquell que ho va donar tot, amb unes paraules seves que han passat a la posteritat:

Tornarem a sofrir!! Tornarem a lluitar!! Tornarem a vèncer!!

Manel Mayor 15 d’octubre de 2015