Després de donar-hi moltes voltes, per fi m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre tu, Margarita.
He triat aquesta fotografia de quan érem petits, perquè són els temps que vàrem compartir més coses.
La teva mort sobtada no me la podia esperar de cap de les maneres, tot i que ja feia un bon grapat d’anys que la teva salut era diguem-ne delicada, de fet ho portaves força bé, sí, ja ho sé, alguns em diran que d’ençà que en Josep… la mort d’en Josep va ser un cop molt dur, però tu dins d’aquella fragilitat hi amagaves una gran força.
Una força que coneixien i que de fet sempre coneixeran tots els teus amics i amigues i que deixaves emergir fent moltes coses, deixant aflorar la teva generositat a cada moment i sobre tot parlar i no parar.
Nosaltres vàrem ser molts anys veïns i en la nostra infantesa vam compartir moltes coses, de fet en molts moments et comportaves com la meva germana gran, de fet t’hi has comportat en certa manera gairebé sempre, en els meus ensurts greus de salut, sempre m’has fet costat, amb en Josep mentre va ser entre nosaltres i la darrera, ja tota sola, portant aquells ànims tan necessaris quan hom passa un mal tràngol…
Te n’has anat sense fer fressa, com aquell qui diu, de puntetes, com tal de no molestar…
Segurament no m’ha sortit l’escrit que tu et mereixeries, però en aquests moments no he estat capaç de fer-ho millor.
Adéu Margarita, el teu cos ens ha deixat, però tu continuaràs al cor d’aquesta legió d’amics, entre els quals naturalment també m’hi compto.
Nota: Els pixelats són per protecció de dades.
Manel Mayor 24 de setembre de 2019
Ja fa nou llarguíssims anys que ens vas deixar, nou anys sense poder gaudir de la teva companyia, de les teves rialles, de les ganes de viure que sortien dels teus ulls, de la teva senzillesa… fa nou anys ja, que no podem gaudir d’aquelles converses sense fi, en les quals polemitzàvem incansablement, però que gràcies o per culpa dels nostres esperits de caràcter polític acabàvem posant-nos d’acord.
Sabeu què? Avui em ve de gust fer una bona repassada al govern del nostre Sant Feliu i no per alguna cosa que hagin fet puntualment aquests darrers mesos, no, avui vull fer una crítica diguem-ne constructiva sobre l’obra faraònica que varen fer a la zona de can Rius, perdoneu, com que ja començo a tenir una edat em surt el nom popular que havia sentit sempre, em refereixo a la zona del Passeig Rius i Calvet.
Com cada any per aquestes dates, els unionistes engeguen la polèmica habitual, que enguany quedarà de moment, difuminada perquè els actes oficials s’han suspès per culpa de les pluges o més ben dit, s’ha ajornat fins demà quan finalitzi la manifestació i que segurament aprofitaran aquests talibans de l’Espanya unida, per revifar la polèmica i la tensió, tot estripant-se les vestidures i fent la comèdia habitual de la crispació.
Avui, després de llegir un article d’en Narcís Comadira, he tirat un xic més avall i m’ha cridat l’atenció una rèplica d’un lector de Lloret, que es queixava del mot negatiu de “lloretització” i dic negatiu, perquè l’autor de la rèplica, diu que sempre que se l’ha trobat ha estat en sentit pejoratiu.
Quants dies fa, ja que hi ha gent hospitalitzada, alguns morts, dones que avorten de manera espontània?… i tot per culpa d’una carn en males condicions, que segons sembla en tenen la certesa de la seva procedència i incomprensiblement tot just estan elaborant l’informe.
Un amic em va passar un enllaç d’un article referent a la llengua, l’autor del qual, es queixava d’una mena de guardià del català ben escrit, que assota les xarxes socials a la recerca dels pobres que s’atreveixen a escriure malament o en tot cas no fan servir un català prou polit, segons l’estricta opinió d’aquest guardià.
Després de molt de temps de no fer-ho, avui em tornaré a fotre amb el govern municipal de Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta calor tan exagerada i enganxosa que estem suportant aquests dies, em porta cap a fer valoracions d’ètica i de política, sí, ja ho sé, per segons qui aquests dos valors no van lligats, no són complementaris, ans al contrari són dos pols oposats.
A veure, la veritat és que em té molt intrigat senyor Cotarelo, a on redimonis era vostè des del mes d’octubre al mes de novembre del 2017? Ho dic, perquè es veu que si era a Catalunya per aquelles dates, no se’n va adonar que ni el President Puigdemont ni els que van marxar amb ell cap a Bèlgica, no la varen pas proclamar la república catalana.