No, no me n’he pas oblidat, el teu record continua molt viu entre nosaltres, els que et vàrem estimar i t’estimem encara.

Ja fa uns anys vaig decidir parlar de tu o amb tu, que pel cas ve a ser el mateix, vaig decidir deia, de fer-ho només cada aniversari del dia que ens vas deixar.

Trobo molt a faltar el teu esperit de lluita i a la vegada aquelles enormes ganes de viure, que s’encomanaven encara que no en tinguessis gaires ganes.

No ho vull fer llarg, em faig gran i la meva capacitat d’aguantar penes i tristeses, cada dia que passa és més minsa, però, tot i així no me’n puc estar de recordar-te.

Bé, estimada amiga, m’acomiadaré com ho solies fer tu: una abraçada ben forta i un “besote”.

Manel Mayor                                          18 de setembre de 2022

No sé si és per aquesta calor tan fora de lloc o perquè els anys pesen i et rebreguen, el cas és que he deixat anar la meva memòria cap a la infantesa i preadolescència.

Sí, aquella època que en determinats moments recordo en blanc i negre, rodejat de sotanes negres de capellans i hàbits de monges, barrejats amb uniformes verds de guàrdies civils i grisos d’aquella policia militar de tan mal record, sense oblidar-nos de la secreta, que quan veies algú desconegut amb americana i corbata, se t’encenien totes les alarmes.

He decidit fotografiar la badia de Sant Feliu abans no s’empleni de trastos i de gent, pel que fa a la gent, més que res per no haver de demanar permís o sentir-me culpable de robar la imatge no volguda, però també perquè m’agrada la tranquil·litat que traspua el paisatge completament nu, lliure d’objectes no desitjats.

Mirar paisatges com aquest, m’omple de calma i em convida a badar, em fa l’efecte d’estar volant per l’univers encara que només sigui per uns instants.

Segurament és per l’enorme influència que ha tingut el mar en mi; el fet d’haver-hi viscut a pam i toc durant molts anys, segurament ha estat determinant.

Me n’adono que amb el pas dels anys ens van quedant emmagatzemats un munt de records i pensaments i tot d’una flueixen com un vendaval difícil i complicat de governar.

 Avui m’entretinc mirant la pluja a través de la finestra, des del meu santuari, una mena de despatx allà on tinc l’ordinador.
Contemplo el carrer a recer d’aquest temps rúfol amb el qual ens ha honorat el Sant Jordi d’enguany, un temps antipàtic per passejar, però molt agradable de contemplar pel que fa als meus gustos.
Mentre veig picar les gotes de pluja contra els vidres, de sobte m’entren unes ganes terribles d’escriure, un hàbit que aquesta maleïda pandèmia que ens ha tocat viure, gairebé me l’ha fet perdre.
Dies com avui, sempre m’havien motivat i inspirat pel que fa a escriure, en canvi, gairebé gens pel que fa a la fotografia i avui ves per on, ha estat l’efecte contrari.
Veient caure les gotes de pluja contra els vidres empeses pel vent, no he pogut aguantar l’impuls de fotografiar-ho i aquest m’ha acabat d’empènyer cap a escriure aquestes modestes ratlles.
Espero que el rampell d’avui sigui l’empenta que em calia per tornar a escriure regularment, encara que sigui per plasmar fets intranscendents.

Manel Mayor                                              23 d’abril de 2022

Tot i que fa tres anys em vàreu fer la punyeta regalant-me un infart, he decidit continuar confiant en vosaltres, no pas pel fet de ser reis sinó pel fet de ser mags, ja que sabeu que a mi això de la reialesa em fa més aviat urticària.