EL NYAP DE LA RIERA

Sabeu què? Avui em ve de gust fer una bona repassada al govern del nostre Sant Feliu i no per alguna cosa que hagin fet puntualment aquests darrers mesos, no, avui vull fer una crítica diguem-ne constructiva sobre l’obra faraònica que varen fer a la zona de can Rius, perdoneu, com que ja començo a tenir una edat em surt el nom popular que havia sentit sempre, em refereixo a la zona del Passeig Rius i Calvet.

L’excusa d’aquesta obra, que alguns amb un alt sentit de la ironia ganxona, batejaren amb el malnom de “Guíxols Sorra”, era la reconducció de la riera, per eliminar-ne el nyap que s’havia fet anys enrere i la reparació del mal estat de la vorera d’arran de mar.

Aquesta obra, no ho oblidem pas, ens ha costat un ull de la cara i part de l’altre, tot per la gran pressa que tenien a fer-la, per interessos ocults que alguns sospiten, altres en generen rumors, però malauradament ningú no n’aporta proves tangibles.

Però centrem-nos en l’objectiu principal, com ja he deixat palès en algun altre escrit sobre el tema, l’afer més preocupant de la zona que no és altre que la circulació viària no ha estat pas solucionat, ja que les cases que fan el coll d’ampolla continuen al seu lloc.

Pel que fa a la riera, s’ha fet una conducció prou gran per suportar el cabal de l’esmentada riera, però… sí, sempre hi podem trobar un però, la desembocadura, tal com il·lustro a la fotografia és un veritable nyap, que com es pot veure, genera una bona acumulació de porqueria, sí, la que arrossega l’aigua i com que tal com es pot veure la sorra queda a un nivell molt més alt, l’aigua queda estancada, amb el consegüent perill de possibles malalties.

Hi havia i hi ha moltes altres solucions, però segurament el pressupost ha quedat curt, tot i que ha costat molt més del que ho havia de fer, però deixeu-me que tiri una mica de la meva ironia ganxona, el cost de les grades es deu haver menjat el pressupost.

Manel Mayor                                15 de setembre de 2019

11 DE SETEMBRE, DIADA DE LLUITA I REIVINDICACIÓ NACIONAL

Com cada any per aquestes dates, els unionistes engeguen la polèmica habitual, que enguany quedarà de moment, difuminada perquè els actes oficials s’han suspès per culpa de les pluges o més ben dit, s’ha ajornat fins demà quan finalitzi la manifestació i que segurament aprofitaran aquests talibans de l’Espanya unida, per revifar la polèmica i la tensió, tot estripant-se les vestidures i fent la comèdia habitual de la crispació.

Tota aquesta gent, tenen l’obsessió malaltissa d’apropiar-se de tot i a la vegada mirar de desnaturalitzar-ho, m’explicaré una mica que em sembla que tot plegat queda un xic ambigu.

Es volen atribuir la representació del nostre País i les urnes els desmenteixen de manera continuada, a part que volen fer creure que la nostra llengua és el castellà i que el català és cosa de quatre eixelebrats…

Confonen expressament i amb tota la seva mala llet, que l’11 de setembre sigui data festiva, amb què sigui un dia de festa i celebració, i jo, com cada any, els hi miro de fotre barres avall que la Diada és una jornada de lluita i reivindicació Nacional.

Tot i que probablement ens hauríem de plantejar, si hauríem de portar (també) la jornada de lluita i reivindicació Nacional al dia 1 d’octubre, dia històric per a tots els independentistes catalans, malgrat que només aconseguíssim una fallida declaració d’independència i de República Catalana.

Però la lluita continua, tot i que serà un camí molt més llarg del que alguns ens van voler fer creure.

Manel Mayor                                          10 de setembre de 2019

REFLEXIONS DE FINAL D’ESTIU

Avui, després de llegir un article d’en Narcís Comadira, he tirat un xic més avall i m’ha cridat l’atenció una rèplica d’un lector de Lloret, que es queixava del mot negatiu de “lloretització” i dic negatiu, perquè l’autor de la rèplica, diu que sempre que se l’ha trobat ha estat en sentit pejoratiu.

No he pogut evitar el sentiment de solidaritat envers aquest senyor, que per cert no conec de res, el cas és que m’ha fet rumiar i no només amb els desastres que ha fet i pensa fer, el nefast govern del nostre ajuntament, sinó que m’ha fet anar cap a un indret de la meva ciutat, que era molt bonic abans de la invasió d’un establiment, que és cau de tota mena de delinqüents i d’escàndols diaris, sí ja sé que molts esteu desitjant que ho digui, sí al carrer Sant Pere.

El cas és que em sabria molt de greu, veure escrit o sentir-ho a dir, que Sant Feliu és un cau de delinqüents i que com que el seu passeig està deixat i arran de mar és un desastre, és una població desastrosa la qual no val la pena visitar.

La generalització, sempre és una arma perillosa i sovint destrossa allò que no veu i allò que no coneix.

Al marge d’aquestes reflexions, que ningú pensi ni per un moment, que deixaré de criticar la desastrosa política urbanística d’aquest consistori i voldria aprofitar per fer un prec a tota l’oposició, perquè faci front comú contra aquests desastres que seran el llegat que deixarem a fills i néts, aquest front, no només hauria de funcionar als plens, sinó també als mitjans de comunicació perquè arribin al màxim de gent possible.

Ho deixo aquí, perquè de les mancances nacionals de Catalunya ja en parlaré en un altre escrit.

Manel Mayor                                        01 de setembre de 2019

LISTERIOSI

Quants dies fa, ja que hi ha gent hospitalitzada, alguns morts, dones que avorten de manera espontània?… i tot per culpa d’una carn en males condicions, que segons sembla en tenen la certesa de la seva procedència i incomprensiblement tot just estan elaborant l’informe.

Importa molt poc que es mori gent i d’altra ingressi en estat greu en centres hospitalaris… és clar que no n’hi ha cap que sigui famós, ni que tingui les butxaques ben plenes, que sigui ric o molt ric, vaja.

Segurament que si aquest frau amb resultat de mort, l’hagués comès algun petit empresari que tot just se’n surt per anar fent bullir l’olla, ja estaria acusat d’homicidi involuntari o d’imprudència temerària amb resultat de mort, com a mínim i probablement amb pena de presó preventiva o amb molta sort en llibertat sota fiança.

Però contràriament a tot això, el representant de la Junta d’Andalusia té la barra i la pocavergonya de titllar d’histèrics, als que gosen queixar-se i demanar responsabilitats, tot plegat molt llastimós, una vergonya, vaja.

Manel Mayor                                      30 d’agost de 2019

QÜESTIONS DE LLENGUA

Un amic em va passar un enllaç d’un article referent  a la llengua, l’autor del qual, es queixava d’una mena de guardià del català ben escrit, que assota les xarxes socials a la recerca dels pobres que s’atreveixen a escriure malament o en tot cas no fan servir un català prou polit, segons l’estricta opinió d’aquest guardià.

Jo també n’he patit algun d’aquests ultra defensors de la llengua i probablement és el mateix al qual es refereix l’autor de l’esmentat article.

Bé, l’objectiu d’aquest nou post no és altre que donar la meva opinió sobre fets d’aquesta mena, com deia la meva àvia i probablement la meva mare quan jo era menut, totes les masses piquen o dit d’una altra manera, tan nefast és o pot ser l’excés com el defecte.

Jo mateix, he escrit alguna vegada que em sabia greu que es perdessin determinades expressions molt nostrades i que jo he fet servir tota la meva vida, però a la vegada faig servir expressions molt locals del meu Sant Feliu, malgrat que molts cops els correctors me les donin per incorrectes.

Crec que els guardians de la immaculada perfecció, fan tant o més mal que els que ens voldrien fer desaparèixer la nostra llengua de la faç de la terra, perquè poden arribar a aconseguir el que li va passar al llatí, que de tant voler-la fer una llengua culta només a l’abast dels estudiosos, la varen convertir en una llengua morta.

Aquests guardians farien bé d’ocupar-se del català nefast que parlen alguns a TV3 i deixar tranquil·la la gent que sense haver-la estudiat, ha pres la determinació d’escriure en la nostra llengua, encara que només sigui a les xarxes socials.

Una altra cosa, no voldria acabar sense fer-los avinent que hi ha molt de català més enllà del barceloní i del català estàndard.

Manel Mayor                                    24 d’agost de 2019

LA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ

Després de molt de temps de no fer-ho, avui em tornaré  a fotre amb el govern municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Un govern que es caracteritza per la llei del mínim esforç, miraré d’explicar-me bé, ser prou entenedor, vaja, faré l’esforç de no donar per sabudes algunes obvietats.

Començaré per la manca d’implicació amb la neteja i recollida d’escombraries de la ciutat, una manca d’implicació que ens ha dut a prorrogar el contracte, perquè en quatre anys i els tres mesos de l’actual legislatura no han estat capaços ni de fer un esborrany, si més no públic, d’un nou plec de condicions per desenvolupar un nou contracte, l’única acció que han estat capaços de dur a terme és la col·locació d’aquests rètols als contenidors, tal com es veu a la fotografia, però res més, ni vigilància ni res que s’hi assembli, total una mesura que no serveix per aturar els incívics.

Amb les cagades de gos a la via pública tres quarts del mateix, uns cartells molt estètics, però sense cap mena d’efectivitat, ja que igual com amb les escombraries no hi ha ningú que ho controli, això sí tant en l’un com amb l’altre destaca que és una ordenança municipal i que la seva infracció serà sancionada amb la multa corresponent, amb l’enganxada de cartells a llocs no autoritzats tres quarts del mateix o sigui molta estètica i nul·la efectivitat.

I per acabar amb aquesta sèrie de retrets, un que és francament vergonyós a part de que també és molt perillós. Al Salvament, a l’accés del camí cap allà on estava ubicada la casa del fanaler, que tothom que hagi fet una mica el tafaner, haurà vist que no hi ha cap barana per impedir que algú pugui estimbar-se daltabaix del turó i acabar amb els ossos al carrer Colom, ni tan sols una barrera per impedir-hi l’accés, no, no senyor, només han pensat a posar-hi uns senyals de prohibit el pas, molt en la seva línia d’actuació habitual… o sigui deixar-ho tot a la providència, lamentable…

Manel Mayor                                     15 d’agost de 2019

ÈTICA I POLÍTICA

Aquesta calor tan exagerada i enganxosa que estem suportant aquests dies, em porta cap a fer valoracions d’ètica i de política, sí, ja ho sé, per segons qui aquests dos valors no van lligats, no són complementaris, ans al contrari són dos pols oposats.

Els que ho veuen així són incapaços de negociar per arribar a acords, són més propensos a imposar, per la força de les majories absolutes, mitjançant el xantatge o fins i tot alguns per la força de les armes, tenen tendència fàcil a convertir-se en dèspotes i fins i tot tenir tendència cap al nepotisme.

Però pels que creiem en la política, com a contrapès eficient en la balança dels conflictes envers la guerra, és molt important que aquests dos valors (ètica i política) vagin íntimament lligats.

Malauradament, cada cop més, veiem com personatges del món de la política, lligats amb gent indesitjable que se n’aprofita o se’n vol aprofitar, converteixen per moments el noble debat polític, en un circ de pallassos que només insulten, crispen, desqualifiquen… i no són capaços de proposar res en positiu.

De personatges d’aquesta mena, en trobem en tots els àmbits de la nostra política (municipal, comarcal, nacional…) crec que faríem un gran favor al País, si aquesta mena de gent fossin expulsats de la vida política.

Ho deixo aquí, no fos que amb aquesta calor se’m comencés a desfer el cervell.

Espero que la visió de la fotografia us refresqui una mica, encara que només sigui psicològicament.

Manel Mayor                                     09 d’agost de 2019

HI HA COSES QUE CANSEN

A veure, la veritat és que em té molt intrigat senyor Cotarelo, a on redimonis era vostè des del mes d’octubre al mes de novembre del 2017? Ho dic, perquè es veu que si era a Catalunya per aquelles dates, no se’n va adonar que ni el President Puigdemont ni els que van marxar amb ell cap a Bèlgica, no la varen pas proclamar la república catalana.

Sí, és veritat, els que es van quedar i ara són a la presó tampoc ho varen fer, però des del primer moment van assumir la seva responsabilitat i tot i saber que els hi pot caure una pena de grans dimensions, no han renunciat ni als ideals ni a la intenció de tornar-ho a intentar.

Suposo que no es prendrà la molèstia de llegir un soldat ras de la lluita per la república, però si ho fa, haurà d’aprendre a llegir entre línies per captar la ironia ganxona.

A veure, quan es tenia el poble sobre motivat i disposat a tot, no es varen atrevir a fer el pas, tot i que havien fet tots plegats les coses força malament, però això tot i ser important no havia de ser necessàriament decisiu.

M’estranya però d’allò més, que igual com s’atreveix a insultar greument al senyor Junqueras, no hagi dit ni fava de la deslleialtat del conseller Santi Vila, que tot i que tenia l’obligació des del seu departament de crear estructures d’estat, no ho va fer en cap moment, cosa que va admetre públicament i en canvi ningú del seu partit no en va detectar res o sí?

Bé, jo ja vaig deixar clar que era dels desencantats i decebuts, però en canvi no m’he dedicat a insultar ningú, abans d’acabar voldria fer un incís: la política és l’art de la negociació, cosa que molts sembla que hagin oblidat.

Evidentment tampoc penjaré una fotografia del senyor Cotarelo, en posaré una de collita pròpia.

Manel Mayor                                 05 d’agost de 2019

FENT UN PETIT REPÀS (2)

Bé, ara que ja som al mes d’agost, reprenc el petit repàs que vaig començar el darrer dia de juliol.

Afegint que una altra de les meves peculiaritats és la meva manca de disciplina personal i una mena d’anarquia en el meu funcionament diari, tot i que he estat i sóc estricte en algunes normatives, tant socials, com professionals, com també esportives, remarco les esportives, perquè em puc trobar que algun dels molts jugadors de futbol que han passat per les meves mans, em repliqui dient que els imposava una disciplina espartana, que és cert, però no estava exempta d’un bon tracte personal.

Ara, actualment, sóc més indisciplinat i anàrquic que no havia estat mai, per mi han desaparegut els horaris de tota mena i baso la meva activitat una mica com faig amb l’escriptura, deixo fluir la inspiració.

Per acabar de dir tota la veritat, aquest comportament només es trenca quan dedico el meu temps a la Colla Castellera de la qual formo part, en sóc el president i evidentment exercint el càrrec no puc ser ni anàrquic ni indisciplinat.

En poques pinzellades podeu veure que sóc força contradictori i malgrat tot conseqüent amb la meva manera de ser, sí, abans que ningú de les meves amistats m’ho retregui, he de dir que en una altra de les meves passions, la fotografia, també sóc autodidacte i indisciplinat i força anàrquic i evidentment també tiro de la meva inspiració, que té molt a veure amb el meu estat d’ànim.

Manel Mayor                                          03 d’agost de 2019

 

FENT UN PETIT REPÀS (1)

Abans de tancar el mes vull fer una treva i per un cop no parlaré de política, si més no, explícitament.

Voldria parlar sobre mi però no sé si ho acabaré fent bé del tot, a simple vista sóc una persona la mar de normal i corrent, no destaco per sobre de l’altra gent, si més no, no ho he pretès mai, però en canvi en alguns aspectes puc ser en certa manera un xic diguem-ne peculiar.

Malgrat que em considero de ciències, ja que a part de donar-se’m prou bé, sempre vaig odiar el fet de memoritzar perquè sí, allò que en l’argot estudiantil s’anomena “empollar” o si més no s’hi anomenava en els meus temps juvenils.

M’ha agradat de sempre la història, però aprendre-la a la meva manera, no memoritzar com un lloro, recordo però, com vaig arribar a odiar la manipulada i falsejada història d’Espanya i com a la preadolescència en vaig anar descobrint una altra completament diferent i què dir de la del meu País, Catalunya, a escola ni existia, només ens parlaven de la gran nació espanyola o sigui la nació castellana, que eren els únics que tenien pintors, poetes, dramaturgs, polítics…

Ja us he advertit que no sabia si me’n sortiria del tot, però abans que em torni a embolicar filosofant i polemitzant, vull aclarir que allò de peculiar anava perquè a part de les titulacions que varen ser imprescindibles per a la meva vida professional, sóc i he estat autodidacte en gairebé totes les activitats que conreu i altres que he conreat en el passat.

Veig que com de costum quan faig memòria, sempre em passo de frenada i m’allargo massa, per tant ho deixaré aquí i continuaré en un altre moment.

Manel Mayor                                   31 de juliol de 2019