Quan començo a escriure aquestes quatre ratlles, estic a punt de fer els meus primers setanta anys i tot rumiant, veig que en són un bon grapat i mirant-ho en perspectiva, tot tirant la vista enrere, dic: no et fot, si que n’has fet i te n’han passat de coses…

De fet, el principal motiu d’escriure avui, és que me n’adono que molt sovint faig balanç del que ha estat la meva vida i la del meu entorn i gairebé sense adonar-me’n valoro les coses útils i sobretot les inútils d’aquest camí que ja comença a tenir una llargària considerable.

Aquests darrers temps, estic passant per una mena de crisi imaginativa o tal vegada una mena de mandra mental que em manté inactiu, en aquesta meva afició d’escriure.

Encara sort que no ha estat mai la meva feina, ni el meu mitjà de subsistència, perquè aleshores sí que la meva angoixa hagués degenerat en una ansietat certament maligna.

El cas és que avui, fent servir l’estratègia del professional (que no vol dir de cap manera que jo m’hi consideri, ni tan sols per aproximació), he aconseguit si més no que en resultin unes quantes ratlles escrites, encara que no contin cap història, ni siguin el text de cap queixa ni denúncia ciutadana.

Espero que aquest exercici de tossuda voluntat, m’ajudi a sortir d’aquest pou d’inactivitat i a poc a poc retrobar el que havia estat el meu ritme d’escriptura publicada.

Manel Mayor                                     30 d’octubre de 2022

No, no me n’he pas oblidat, el teu record continua molt viu entre nosaltres, els que et vàrem estimar i t’estimem encara.

Ja fa uns anys vaig decidir parlar de tu o amb tu, que pel cas ve a ser el mateix, vaig decidir deia, de fer-ho només cada aniversari del dia que ens vas deixar.

Trobo molt a faltar el teu esperit de lluita i a la vegada aquelles enormes ganes de viure, que s’encomanaven encara que no en tinguessis gaires ganes.

No ho vull fer llarg, em faig gran i la meva capacitat d’aguantar penes i tristeses, cada dia que passa és més minsa, però, tot i així no me’n puc estar de recordar-te.

Bé, estimada amiga, m’acomiadaré com ho solies fer tu: una abraçada ben forta i un “besote”.

Manel Mayor                                          18 de setembre de 2022

No sé si és per aquesta calor tan fora de lloc o perquè els anys pesen i et rebreguen, el cas és que he deixat anar la meva memòria cap a la infantesa i preadolescència.

Sí, aquella època que en determinats moments recordo en blanc i negre, rodejat de sotanes negres de capellans i hàbits de monges, barrejats amb uniformes verds de guàrdies civils i grisos d’aquella policia militar de tan mal record, sense oblidar-nos de la secreta, que quan veies algú desconegut amb americana i corbata, se t’encenien totes les alarmes.

He decidit fotografiar la badia de Sant Feliu abans no s’empleni de trastos i de gent, pel que fa a la gent, més que res per no haver de demanar permís o sentir-me culpable de robar la imatge no volguda, però també perquè m’agrada la tranquil·litat que traspua el paisatge completament nu, lliure d’objectes no desitjats.