Remenant entre els meus escrits, he trobat aquest que vaig deixar oblidat o tal vegada no era prioritari en algun moment puntual o determinat, en què segurament hi havia altres fets més determinants en aquells moments concrets, així i tot, considero que és tan actual com en el moment que el vaig escriure i és aquest que ve a continuació.
Continua llegint
Ja fa temps que em neguiteja la manca de rigor en la recollida d’escombraries de Sant Feliu, però ahir en veure l’espectacle dels contenidors de la Plaça Sant Sebastià, em va caure l’ànima als peus.
On s’ha vist una gestió i una execució més nefasta? Perquè el més bo del cas, és que em comenten que no és l’únic lloc a on han fet un espectacle tant i tan lamentable.
Continua llegint
Ja fa dies que li dona voltes, però és que com més ho rumio i més ho deixo covar dins meu, més poca-solta ho trobo.
M’estic referint a les manifestacions del president Puigdemont (abans que JUNTS abandonés el govern), que té la barra de dir que de referèndum cap més que ja vàrem votar, però oblida que la independència també la va declarar i la va deixar sense efecte quan tot el món estava pendent de nosaltres, de Catalunya (10 d’octubre de 2017) i la va tornar a declarar (27 d’octubre de 2017) i misteriosament ja no va fer cap més moviment, ni tan sols va arriar la bandera espanyola.
Continua llegint
Me n’adono que amb el pas del temps, ens va augmentant el nombre de desmemoriats, els reals i els de conveniència.
Resulta que ja hi tornem amb les lliçons de no confrontació i els advertiments que aquestes actituds tenen males conseqüències…
I ara és quan toca posar una mica de llum a tanta foscor… no, el problema no és ser més o menys radical, ser independentista o no, federalista o no…
El veritable problema és que els catalans ens entestem a ser catalans i… hòstia tu, també fem allò que els fa tanta ràbia: parlem en català i ens entossudim a sentir-nos catalans.
Evidentment no parlo pas per tots, ja que n’hi ha que ja els hi va bé, per convicció, per conveniència d’estatus i per conveniència de butxaca.
Com que no sabia quina fotografia posar-hi, he triat aquesta dels meus arxius, que és un paisatge ganxó.
Manel Mayor 27 de setembre de 2022
No, no me n’he pas oblidat, el teu record continua molt viu entre nosaltres, els que et vàrem estimar i t’estimem encara.
Ja fa uns anys vaig decidir parlar de tu o amb tu, que pel cas ve a ser el mateix, vaig decidir deia, de fer-ho només cada aniversari del dia que ens vas deixar.
Trobo molt a faltar el teu esperit de lluita i a la vegada aquelles enormes ganes de viure, que s’encomanaven encara que no en tinguessis gaires ganes.
No ho vull fer llarg, em faig gran i la meva capacitat d’aguantar penes i tristeses, cada dia que passa és més minsa, però, tot i així no me’n puc estar de recordar-te.
Bé, estimada amiga, m’acomiadaré com ho solies fer tu: una abraçada ben forta i un “besote”.
Manel Mayor 18 de setembre de 2022
En aquests moments tinc un munt o més aviat un piló d’idees desordenades dins del cap, que es pot ben dir que estan ben apilonades, però miraré de posar-hi ordre.
En primer lloc, voldria preguntar a la presidenta de l’ANC: Com pensa fer la independència ara en aquests moments? A l’estil president Puigdemont? (I amb això no exculpo ningú del govern, però ell n’era la màxima autoritat), per què si és així no cal que ens hi posem o és que té una poció màgica fora de l’abast dels pobres mortals? Com que ben segur que no és així, li demanaria una mica més de serietat.
Continua llegint
No sé si és per aquesta calor tan fora de lloc o perquè els anys pesen i et rebreguen, el cas és que he deixat anar la meva memòria cap a la infantesa i preadolescència.
Sí, aquella època que en determinats moments recordo en blanc i negre, rodejat de sotanes negres de capellans i hàbits de monges, barrejats amb uniformes verds de guàrdies civils i grisos d’aquella policia militar de tan mal record, sense oblidar-nos de la secreta, que quan veies algú desconegut amb americana i corbata, se t’encenien totes les alarmes.
Continua llegint
Tot passejant pels Jardins Juli Garreta de Sant Feliu, no puc evitar fixar la vista en aquest monument dedicat a les víctimes dels camps de concentració i extermini nazis i com em passa sempre que el veig i sempre que sento a parlar del tema, sento una enorme fúria dins meu…
Continua llegint
He decidit fotografiar la badia de Sant Feliu abans no s’empleni de trastos i de gent, pel que fa a la gent, més que res per no haver de demanar permís o sentir-me culpable de robar la imatge no volguda, però també perquè m’agrada la tranquil·litat que traspua el paisatge completament nu, lliure d’objectes no desitjats.
Continua llegint
Mirar paisatges com aquest, m’omple de calma i em convida a badar, em fa l’efecte d’estar volant per l’univers encara que només sigui per uns instants.
Segurament és per l’enorme influència que ha tingut el mar en mi; el fet d’haver-hi viscut a pam i toc durant molts anys, segurament ha estat determinant.
Continua llegint